Un dia l'avi em demanà que l'ajudés a baixar una cadira que ballava al taller. De les quatre potes n'hi havia dues que no tocaven a terra. Després d'examinar-la a fons va fer unes falques petites de fusta que va encolar molt meticulosament després d'ajustar els encaixos amb uns copets de martell.
(«—Té, deixa la cola damunt el banc i ara porta'm el martell petit»)
Després de fer nombroses proves de resistència per tots costats encara va haver de llimar amb la raspa una de les potes perquè totes quatre toquessin al mateix temps a terra. Quan vem acabar i mentre endreçàvem el banc anava parlant.
—Ara ja està. Ara ja no balla. La teva àvia podrà estar contenta. Ara qui s'hi assegui ja no haurà d'estar pendent de veure com es posa perquè no balli i podrà menjar de gust i tranquil. No és bo que les coses ballin. Un apuntalament sempre ha de ser segur i fixe. Això, veus, no hauria passat mai si la cadira hagués tingut tres potes. Aquestes no ballen mai.
Jo vaig imaginar de fer ballar una cadira de tres potes i vaig veure que era impossible, basculés cap on basculés el meu pes.
Aleshores digué:
—Per això Déu és trinitari; per això té tres potes. No balla mai i ens en podem fiar del tot. Les coses serien molt diferents si Déu fos quaternari o binari. Això ja ho entendràs quan siguis gran.
Recordo que em vaig quedar amb les ganes de fer-li aquestes preguntes:
—Avi, hi ha cadires de dues potes? I d'una? I de cinc?