[Santi] Capítol 1, cont(2)

L’avi era un bou de muntanya, un home una mica terc i distant però aquests trets no evitaven que desprengués el buf i l'escalf propis d'aquests animals. Ni baix ni alt tot ell emanava fermesa. Els cabells blancs amb entrades pronunciades al cap accentuaven el rostre seriós i serè solcat per alguna arruga i per alguna taca de pell fosca. Anava sempre afaitat, tenia les celles dirigides i solia guaitar de reüll amb un mirar que omplia l'aire del misteri de les coses que mai no s'han dit. Caminava amb tanta fermesa i aplom i posant els peus tan plans que només de veure'l es comprenia que encara que li vinguessin mal donades ningú no el faria caure mai: sempre anava una mica com qui se la tem i això és propi dels pagesos avesats a guardar equilibri sobre el carro carregat esquivant amb les regnes a la mà els sotracs i les batzegades dels camins o els capricis de la mula.
En general no reia mai tot i que potser de vegades l’excés de sobrietat feia que se li escapés un somriure mal contingut. La seva calma i el seu humor de bou eren inalterables. Per aspres que fossin les seves maneres ens estimava tant que la seva voluntat era una joguina de la nostra. Sempre havia volgut tenir un hereu i nosaltres, els néts, passàrem a ser-ho afectivament. Per això no tenia mai un no de durada. Amb poca insistència o fent una mica de morros aconseguíem d'ell qualsevol cosa. Si ens ho haguéssim posat al cap fins i tot hauria deixat de... Però ¿per què havíem de contrariar les seves aficions? ¿No ens agradava, per ventura, que es respectessin les nostres?

— C O N T I N U A R À.  2 —

[Mingu i Francesc] Santa Maria i Sant Andreu

[Mingu] Estem anant a Andorra amb la Maria, el David i el Pere. Passant per Oliana els explicava que estem recollint els records familiars dels avis. Com sempre que passem per aquí els he ensenyat l'ermita de Santa Maria de Castell-llebre i els he explicat la història de l'avi pujant de nit per fer d'escolanet. El Pere m'ha ajudat a local·litzar Sant Andreu del Castell, a l'altre marge del riu Segre però a la mateixa alçada de Santa Maria de Castell-llebre. Si, tal com dèieu, el besavi Jeroni vivia a prop o al costat del «castell» és possible que el lloc on hi havia la casa fos aquesta mena de barriada que hem vist pels voltants de les restes del castell: Sant Andreu del Castell. Des d'allí, Santa Maria de Castell-llebre queda força més accessible que des de nucli d'Oliana. Per altra banda, crec que l'avi va anar alguna vegada a Andorra amb els pares i s'havien aturat a l'Hostal Cal Víctor. La gent d'allí demostraven gran amistat, un tracte familiar. Si la mare ens senyalava cap a Santa Maria de Castell-llebre, dic jo, havia de ser perquè l'avi li hauria indicat el lloc alguna vegada...

[Francesc] Mingu, he preguntat a la mare pel que comentaves de l'ermita. Li han vingut dos flaixos. El primer: que el besavi vivia en un poblet als afores d'Oliana, la qual cosa quadra amb el que dius. El segon: que l'avi havia explicat que un dia fent d'escolanet pujant unes escales amb el llibre de missa als braços, el pes del llibre el va vèncer i va caure d'esquena amb el llibre a sobre. Acte seguit el capellà per rematar-lo li va engaltar un bon clatellot...
Com a curiositat i per a que li diguis al Guillem, just darrera d'aquesta ermita hi ha algunes de les vies d'escalada esportiva més difícils del món...

[Santi] Capítol 1, cont(1)

«Tu ja saps que l’avi era viatjant i que feia la carrera de la Península. Fill d’Oliana, s'havia casat amb una noia de les Borges Blanques que va conèixer al Paral·lel. Acabada la guerra representà una empresa que al cap d’uns anys va plegar. Els amos li van quedar a deure molts diners. Semblava arrossegar una malefici perquè el seu pare, el besavi Jeroni [1] també va ser ensarronat i ho va perdre tot.
El fet és que tenia uns estalvis amb els quals va comprar una torre amb el pensament de llogar-la. Després de la fallida, però, va entrar en una profunda depressió i l’àvia amb quatre nenes per pujar va prendre les regnes de la situació decidint el canvi de domicili ja que així s’estalviaven el lloguer i a la torre l'avi hi tindria el taller.
Des de petit li agradaven tots els treballs relacionats amb el ferro i la forja i a l’empresa per la qual feia de viatjant havia pres bona nota de tot el procés de fabricació. No en va solia cantussejar uns versos de la Cançó d'amor i guerra que deien:

Forjador, bon forjador, de les mans fermes i brunes que del ferro saps fer engrunes amb la teva noble suor.
Forjador, bon forjador si poguessis dû a l’enclusa el cor de l’enamorada quina feina més amada poder forjar el seu cor.[2] 

Els meus primers records són els d’una torre al carrer de les Camèlies amb escales per tot arreu perquè estava contruïda on acabava la ciutat i començava el pendent de la muntanya del Carmel.[3]
Els baixos que feien de taller eren darrere un jardinet on havia fet créixer una mimosa a ran de carrer. Amb el pas dels anys s'havia fet tan espectacular que era el goig i l'admiració de tots els vianants.
Aquí ferros, a banda i banda dos bancs de fuster sempre a mig endreçar amb els canals plens de claus i sobres de tota mena. Més enllà, a tocar de la paret, hi tenia rodells de filferro i eines que penjaven de claus. A una banda de la porta hi acumulava les capçaleres de tub dels llits i a l'altre els somiers i, si podeu hi podeu imaginar prestatges de tota mena a les parets, ja tindreu el taller davant els vostres ulls. Feia llits per a hospitals. En aquell taller ell era l’amo del carregament i de la barca com diuen els mariners i ell la comandava al seu aire de manera que podem dir que s'ho guanyava tot. Franc d’impostos en un temps en què les feines de postguerra produïen bastant, va aprendre a aprofitar-se de la situació que li oferia la vida un cop remuntada la seva crisi personal.»

— C O N T I N U A R À. 1 —

[Santi] Capítol 1

Quan vaig anar a Califòrnia a veure en Pep que és el nét del meu cosí Josep Maria, una tarda mentre preníem cafè em va llegir una llarga carta que li havia escrit no feia gaire el seu avi, és a dir el meu cosí. N'hi vaig demanar una còpia i, com que estava escrita a mà, l'he transcrita. Diu així:

«Ja que sempre vols que et conti coses de casa —m’escrigué el meu avi Josep— t’explicaré amb tots els ets i uts el que recordo d'ell: una vida com moltes —no et facis il·lusions— però te la vull servir tan a la menuda seguint les notes que vaig penjar a un bloc, que ja serà prou que no te n’atipis. Així potser no et tornaràs a queixar de la meva eixutesa.
Has de saber que el meu, era un avi de foc i les seves paraules cremaven com una fornal. Venia d'un país on no hi havia pa i el seu zel el va fer emigrar. Amb la seva paraula enamorà l'àvia Conxita amb qui va tenir quatre filles, una d'elles la Tere que era la meva mare, és a dir la teva besàvia.
Quin respecte que imposava, l’avi Josep! Qui podrà mai gloriar-se de ser com ell?
Un terbolí se l'endugué enlaire, uns cavalls de ferro forjats al foc el portaren al cel. Aquell dia jo era allà als peus del seu llit.»

— C O N T I N U A R À —

[Pere] Elit

Ara, després d’aquest primer recull d’anècdotes i vivències que anem fent, haurien de venir els diferents graus d'implicació temporal i els seus perquès. Vull dir que amb aquest recull podem anar veient com uns recorden més i d’altres menys perquè uns van ser més a prop seu i d’altres no tant. Probablement algú ens podria preguntar on érem els qui no fórem tan propers a ell perquè és cert que no tots tenim la mateixa memòria paral·lela al temps de la seva vida, però la pregunta comú a tots sí que podria ser: «Què ens arribava —o ens arriba— i què no?».
Quan en la meva darrera entrada parlava de la «qualitat dels descendents que ho relaten» ho feia en aquest sentit i no amb un to classista o d'elit... tot i que d'elit potser sí però en la seva accepció de quelcom elevat, respectuós i/o engrescador.

[Santi] Sobre la paraula «herència»

La paraula «herència» ve del llatí haerentia que vol dir «les coses que estan unides o adherides» i és neutre plural del participi haerens, haerentis —haerere: estar unit o adherit—. Curiosament la paraula haerentia va acabar vinculada a la idea de les propietats d’una família que, en morir un dels seus membres, passen als descendents, assumint el valor que en llatí tenia hereditas que es deriva d’heres —hereu— però que no té res a veure amb haerere. Malgrat això, la similitud d’haerentia amb «heretat» afavoriren la contaminació dels dos sentits.

Així, quan anem al notari a fer la nostra «herència» potser fem alguna cosa que no té res a veure amb allò que diuen els papers que signarem

«Coses que estan unides o adherides». Això vol dir que, tot i no saber perquè, hi ha coses que es mantenen unides i d’altres que no.
«Coses que estan unides o adherides». És el que a mi m’agradaria deixar en herència.
«Coses que estan unides o adherides». Per exemple, una relació que no s’ha trencat ni es trencarà mai. Una relació sòlida, una amistat per sempre. Una relació sòlida com l’amor que Déu ens té.
«Coses que estan unides o adherides». Per exemple, una casa amb els seus fonaments damunt la roca i així, per més voltes que hi dono, si vull pensar en alguna cosa prou unida sempre vaig a parar a la imatge de la torre dels avis del carrer de les Camèlies.
«Coses que estan unides o adherides». Per exemple, aquest relat de sant Lluc: «Qui escolta les meves paraules i les compleix s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta les meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa».

[Santi i Pere] Sobre trans- i des-cendència

M’escriu en Pere i em comenta que un amic amb qui va parlar del tema que aquí ens ocupa li va dir:
«Tots els avis del món són bonics i de vida rica. També totes les nissagues tenen la seva vàlua però el que en determina la transcendència és la qualitat del descendent —o descendents: ningú ha dit que hagi de ser una persona sola— que això explica.

La «qualitat del descendent que ho explica»

¿I si trobéssim un raser segons el qual aquesta «qualitat» fos igual per a tothom? Això desacreditaria la major o menor importància del relat o del descendent que l'explica perquè partiria de la base que tots som iguals i tots els relats serien igualment transcendents.

A Montblanc, vora la llar de foc, un dia li vaig preguntar a l’avi què volia dir teologia i ell em va explicar que etimològicament vol dir logos o coneixement o ciència que parla de Déu però com que la paraula logos és molt àmplia, logos també pot voler dir tractat, relat o fins i tot conte i això voldria dir que teologia equivaldria a explicar contes sobre el bon Déu a la vora del foc com fem tu i jo després de sopar i com fan tants d'altres a tot el món de qui no sabem el nom