[Santi] Sec i contundent

Una sacsejada i una descarregada que a mi em semblaven molt grans seguien a les veus que retrunyien: «—Va?» i tot seguit: «—Và!». 

L'avi, vestit amb un hàbit negre, portava lligada a l'alçada del baix ventre una cassoleta de cuir amb l'interior de vellut vermell molt desgastat que, com que era petit, em quedava a l'altura de la cara.

Quan arribava el moment del traspàs de l'enorme crucifix a un altre portador cridava: «—Va?» amb la cara congestionada, però allò que més recordo és el so de les quatre mans agafant de cop amb una sorollosa i seca cleca la creu, tot traspassant-la d'una cassoleta a l'altre amb el corresponent cruixir adust provocat per la descàrrega del pes.

Després d'uns passos l'oficiant llegia: «Desena estació. Despullen Jesús i li donen fel i vinagre» i de genolls es cantava: «Us adorem, oh Crist, i us beneïm que per la vostra Santa Creu heu redimit el món». Aleshores es reprenia la processó: «Per vostra Passió sagrada, adorable Redemptor, perdoneu altra vegada aquest pobre pecador».

«Onzena estació. Jesús és clavat en la Creu»

[Santi] De com l'avi m'explicà el misteri de la Trinitat

Un dia l'avi em demanà que l'ajudés a baixar una cadira que ballava al taller. De les quatre potes n'hi havia dues que no tocaven a terra. Després d'examinar-la a fons va fer unes falques petites de fusta que va encolar molt meticulosament després d'ajustar els encaixos amb uns copets de martell.
(«—Té, deixa la cola damunt el banc i ara porta'm el martell petit»)
Després de fer nombroses proves de resistència per tots costats encara va haver de llimar amb la raspa una de les potes perquè totes quatre toquessin al mateix temps a terra. Quan vem acabar i mentre endreçàvem el banc anava parlant.
—Ara ja està. Ara ja no balla. La teva àvia podrà estar contenta. Ara qui s'hi assegui ja no haurà d'estar pendent de veure com es posa perquè no balli i podrà menjar de gust i tranquil. No és bo que les coses ballin. Un apuntalament sempre ha de ser segur i fixe. Això, veus, no hauria passat mai si la cadira hagués tingut tres potes. Aquestes no ballen mai.
Jo vaig imaginar de fer ballar una cadira de tres potes i vaig veure que era impossible, basculés cap on basculés el meu pes.
Aleshores digué:
—Per això Déu és trinitari; per això té tres potes. No balla mai i ens en podem fiar del tot. Les coses serien molt diferents si Déu fos quaternari o binari. Això ja ho entendràs quan siguis gran.
Recordo que em vaig quedar amb les ganes de fer-li aquestes preguntes:
—Avi, hi ha cadires de dues potes? I d'una? I de cinc?

[Santi] Per amor

Un dia li vaig preguntar:
—Avi, els Bertran som «escollits» o «especials» o «privilegiats» d’alguna manera?
L’avi em digué:
—Déu no t’ha escollit a tu per amor a la família sinó que va ser la família la que fou escollida per amor a tu.

Però el Senyor no havia escollit el seu poble per amor del temple, sinó el temple per amor del seu poble. 2 Ma 5

[Santi] Presentar presentant-se

Un dia l'avi em digué:
—Vols que ho presentem?
—Avi, que vol dir presentar?
—Vine que t'ho ensenyaré.
Aleshores treia un paper de la cartera. Solia ser groguenc de vell i el desplegava damunt la taula ensenyant un dibuix a llapis amb indicis d'haver estat corregit nombroses vegades. Després, d'un calaix de la tauleta de dormir, treia un paquetet on hi havia embolicades petites peces de ferro que anava col·locant damunt el dibuix. Quan acabava deia: «Ara ja ho tenim presentat. Com ho veus?»

—o—O—o—

Presentar, doncs, era posar provisionalment coses al lloc on han d'anar col·locades per veure si van bé o si cal modificar-les però també era una manera d'explicar alguna cosa inexistent que encara no era res i era una manera de donar-la o d'oferir-la tot ensenyant-la i també era una manera de «fer temps», en aquest cas de «fer present».
Era un moment màgic per excel·lència. Els ulls se m'obrien com taronges sempre que pronunciava aquesta paraula, ja que molt probablement alguna cosa inaudita aviat apareixeria davant els meus ulls com a certa, ja fossin els cròquis dels somiers o dels seus capçals però també les filigranes de les capsetes o dels marcs que mai va deixar de fer.
L'avi es feia present i es presentava a ell mateix quan, dels molts trocets de ferro que tots som, ell ens sabia preguntar: «Com em veieu?». L'avi era aquesta presència presentant, presentant-se i presentada a l'acte com quan també deia: «Estic meditant».

[Santi] Projecte de capítol

Un dia li vaig preguntar: «Avi, què és un projecte?»

—Veuràs, em va dir, un bon projecte, abans s'ha d'haver posat en mans de tota mena de proves però es manté sempre en el seu propòsit i no l'abandona i d'aquesta manera apren la saviesa en els camins de la vida i accepta tot allò que li vindrà. Un bon projecte aprèn tota l'estona. Un bon projecte camina.

—Però avi ¿de què esteu parlant?

—Tens raó. No concreto res. No parlo, per exemple, de quan vaig marxar d’Oliana. Això si que va ser un projecte, però fa tants anys! Va ser com fer una dovella molt gran en la vida, un pont tan gran com el de l’horitzó, un arc com el de sant Martí.

Recordo una tarda quan a classe vaig pensar que jo era algú que anava sense projecte pel món. Tan sols m’emmirallava amb els que, als meus ulls, sí que hi anaven? No ho sé però va ser així que vaig pensar que també hi hauria un projecte per a mi. Un projecte silenciós, anònim, discret i sense nom. Però mai l'acabava de perfilar del tot perquè el vespre sempre es tirava a sobre i ja tocaven les hores al campanar i calia tancar els porticons i calia pensar en el llit. Aleshores, sota els llençols, em vaig dir: «No, a mi ningú ni em pot prendre ni pot jutjar el meu silenciós projecte de res per més cec que pugui ser el meu projecte. En tot això hi havia —ara veig que no podia ser altrament— un desig donador immens que de tant que desbordava mai no he sabut com explicar.

El projecte sota el llençols era una mena de projecte silenciós previ a qualsevol projecte. Sí: un més que silenciós projecte. Però ¿d’on venia la certesa del meu projecte si era tan silenciós? Com la trobaria? Realment n’hi havia cap? Però si fos cert ¿com podria encaminar-m’hi? En la llunyania albirava que els carrers del meu projecte eren amples i els arbres destil·laven la certesa absoluta de ser destinats a mi. Hi havia un projecte de llum per a mi en aquests carrers.

Així, de mica en mica, el projecte anava creixent dels silencis que feia en tot allò que no era projecte. D’aquesta manera el projecte anava passant poc a poc per tots els meus capil·lars fins que tot jo era circulat pel projecte.

Recordo un dia que, tornant a casa, em vaig donar un cop al front amb el palmell mentre deia: «Caram, avui m'he oblidat de donar menjar al projecte» i amb això deia que el projecte era viu i que tenia gana.

Un dia vaig escriure «jo sóc el projecte» i així vaig comprendre que sempre l’havia ajornat en nom de moltes altres coses. Em deia: «abans del projecte cal que vagi a fer llenya al bosc» o «el projecte no és tan important com...» Perquè el projecte sempre podia esperar. En moments així, jo i el projecte ens miravem i somreiem

Perquè, tal com ho veia aleshores, el projecte havia de contemplar la vida però havia de ser la mateixa vida i en part tenia raó perquè tots tenim projectes i la mateixa terra és un projecte de terra i jo també venia d’un projecte. Algú tan sols haurà sigut un projecte durant cinc minuts, però quina intensitat en aquells minuts, oi?

A les estones mortes dels desplaçaments amb carro és quan apareixia amb més intensitat.

Ara veig que tenir el projecte també servia per explicar-me. Em deia: «jo, sense projecte, ni tan sols sabria parlar» perquè no hi ha ningú que del tot no tingui cap projecte.

De vegades sentia la veu del projecte dient-me a cau d'orella: «Converteix-te al meu projecte» i jo, de mica en mica, hi anava entrant i res del que em passava no podia amagar-li. D'altres vegades em deia somrient: «Estimat, encara no s'ha manifestat allò que seràs»

Molts deien: «mira, veus: jo domino el meu projecte», però projectes així no m’interessaven gens.

Però ¿i si mai em quedava sense projecte? Seria senyal que finalment jo seria el projecte de mi i que m’hi havia camuflat tan definitivament que ningú no em podria veure?

Un dia el mestre ens explicà que una vegada un poeta tingué el projecte d’un poema. El projecte, però, consistia que encara no s’havia manifestat el poema que havia de ser. I si no s’havia manifestat com escriure’n res? es preguntava el poeta. Per això en el llibre, la pàgina d’aquell poema-projecte, va quedar en blanc. Tots els projectes de veritat són blancs del tot. D’aquí l’esplendor, la llum i la grandesa que desprenen.

Perquè has de saber que una prolongada manca de projecte emmalalteix a la persona fins que es produeix l’oblit fatal que és la mort que és el contrari de la vida en la qual tot és projecte.

T’imagines que el sol no fos projecte? No tindria el projecte de demà i això és impensable perquè el porta inscrit en el moll de l’os de la seva ardència. El sol sempre és el projecte del sol que serà. Per això, si el sol fos escriptor, no escriuria mai res perquè en ell tot és projecte i mai no està ni un minut on ens sembla que és. El sol somriu perquè els projectes somriuen. Un projecte no seria res si no fos perquè en ell hi ha aquell inefable somriure acollidor que la nostra ànima coneix tan bé. Així els va als qui veuen, perquè els tenen, molts projectes somrients. Així els va als nets de cor

La vida és un projecte de vida. Tenir un projecte fa que, com el sol, visquem més en l’esperança que és tot projecte i això fa estar dret. El projecte em mantenia dret, allà a Oliana, enmig del fred de l'hivern perquè pensava: vull que em trobi dret quan vingui el projecte de mi que sóc

Santa Àgata

El dia cinc de febrer és santa Àgata. El nom d'Àgata ve del grec agathos que vol dir bo. Dir Àgata, per tant, és com dir bona.
 «Per molts anys puguem recordar a qui avui en compliria cent-vint-i-sis» ens ha escrit en Carles.
Així ens hem assabentat d'on li venia la bonesa a l'avi.
Per això ho celebrem.

El Mingu diu que en el salm setanta-set hi ha aquestes paraules:

El que vam sentir i aprendre,
el que els pares ens van contar,
no podem amagar-ho als nostres fills,
i que ells ho contin als qui vindran.