[Santi] Sec i contundent

Una sacsejada i una descarregada que a mi em semblaven molt grans seguien a les veus que retrunyien: «—Va?» i tot seguit: «—Và!». 

L'avi, vestit amb un hàbit negre, portava lligada a l'alçada del baix ventre una cassoleta de cuir amb l'interior de vellut vermell molt desgastat que, com que era petit, em quedava a l'altura de la cara.

Quan arribava el moment del traspàs de l'enorme crucifix a un altre portador cridava: «—Va?» amb la cara congestionada, però allò que més recordo és el so de les quatre mans agafant de cop amb una sorollosa i seca cleca la creu, tot traspassant-la d'una cassoleta a l'altre amb el corresponent cruixir adust provocat per la descàrrega del pes.

Després d'uns passos l'oficiant llegia: «Desena estació. Despullen Jesús i li donen fel i vinagre» i de genolls es cantava: «Us adorem, oh Crist, i us beneïm que per la vostra Santa Creu heu redimit el món». Aleshores es reprenia la processó: «Per vostra Passió sagrada, adorable Redemptor, perdoneu altra vegada aquest pobre pecador».

«Onzena estació. Jesús és clavat en la Creu»

[Santi] De com l'avi m'explicà el misteri de la Trinitat

Un dia l'avi em demanà que l'ajudés a baixar una cadira que ballava al taller. De les quatre potes n'hi havia dues que no tocaven a terra. Després d'examinar-la a fons va fer unes falques petites de fusta que va encolar molt meticulosament després d'ajustar els encaixos amb uns copets de martell.
(«—Té, deixa la cola damunt el banc i ara porta'm el martell petit»)
Després de fer nombroses proves de resistència per tots costats encara va haver de llimar amb la raspa una de les potes perquè totes quatre toquessin al mateix temps a terra. Quan vem acabar i mentre endreçàvem el banc anava parlant.
—Ara ja està. Ara ja no balla. La teva àvia podrà estar contenta. Ara qui s'hi assegui ja no haurà d'estar pendent de veure com es posa perquè no balli i podrà menjar de gust i tranquil. No és bo que les coses ballin. Un apuntalament sempre ha de ser segur i fixe. Això, veus, no hauria passat mai si la cadira hagués tingut tres potes. Aquestes no ballen mai.
Jo vaig imaginar de fer ballar una cadira de tres potes i vaig veure que era impossible, basculés cap on basculés el meu pes.
Aleshores digué:
—Per això Déu és trinitari; per això té tres potes. No balla mai i ens en podem fiar del tot. Les coses serien molt diferents si Déu fos quaternari o binari. Això ja ho entendràs quan siguis gran.
Recordo que em vaig quedar amb les ganes de fer-li aquestes preguntes:
—Avi, hi ha cadires de dues potes? I d'una? I de cinc?

[Santi] Per amor

Un dia li vaig preguntar:
—Avi, els Bertran som «escollits» o «especials» o «privilegiats» d’alguna manera?
L’avi em digué:
—Déu no t’ha escollit a tu per amor a la família sinó que va ser la família la que fou escollida per amor a tu.

Però el Senyor no havia escollit el seu poble per amor del temple, sinó el temple per amor del seu poble. 2 Ma 5

[Santi] Presentar presentant-se

Un dia l'avi em digué:
—Vols que ho presentem?
—Avi, que vol dir presentar?
—Vine que t'ho ensenyaré.
Aleshores treia un paper de la cartera. Solia ser groguenc de vell i el desplegava damunt la taula ensenyant un dibuix a llapis amb indicis d'haver estat corregit nombroses vegades. Després, d'un calaix de la tauleta de dormir, treia un paquetet on hi havia embolicades petites peces de ferro que anava col·locant damunt el dibuix. Quan acabava deia: «Ara ja ho tenim presentat. Com ho veus?»

—o—O—o—

Presentar, doncs, era posar provisionalment coses al lloc on han d'anar col·locades per veure si van bé o si cal modificar-les però també era una manera d'explicar alguna cosa inexistent que encara no era res i era una manera de donar-la o d'oferir-la tot ensenyant-la i també era una manera de «fer temps», en aquest cas de «fer present».
Era un moment màgic per excel·lència. Els ulls se m'obrien com taronges sempre que pronunciava aquesta paraula, ja que molt probablement alguna cosa inaudita aviat apareixeria davant els meus ulls com a certa, ja fossin els cròquis dels somiers o dels seus capçals però també les filigranes de les capsetes o dels marcs que mai va deixar de fer.
L'avi es feia present i es presentava a ell mateix quan, dels molts trocets de ferro que tots som, ell ens sabia preguntar: «Com em veieu?». L'avi era aquesta presència presentant, presentant-se i presentada a l'acte com quan també deia: «Estic meditant».

[Santi] Projecte de capítol

Un dia li vaig preguntar: «Avi, què és un projecte?»

—Veuràs, em va dir, un bon projecte, abans s'ha d'haver posat en mans de tota mena de proves però es manté sempre en el seu propòsit i no l'abandona i d'aquesta manera apren la saviesa en els camins de la vida i accepta tot allò que li vindrà. Un bon projecte aprèn tota l'estona. Un bon projecte camina.

—Però avi ¿de què esteu parlant?

—Tens raó. No concreto res. No parlo, per exemple, de quan vaig marxar d’Oliana. Això si que va ser un projecte, però fa tants anys! Va ser com fer una dovella molt gran en la vida, un pont tan gran com el de l’horitzó, un arc com el de sant Martí.

Recordo una tarda quan a classe vaig pensar que jo era algú que anava sense projecte pel món. Tan sols m’emmirallava amb els que, als meus ulls, sí que hi anaven? No ho sé però va ser així que vaig pensar que també hi hauria un projecte per a mi. Un projecte silenciós, anònim, discret i sense nom. Però mai l'acabava de perfilar del tot perquè el vespre sempre es tirava a sobre i ja tocaven les hores al campanar i calia tancar els porticons i calia pensar en el llit. Aleshores, sota els llençols, em vaig dir: «No, a mi ningú ni em pot prendre ni pot jutjar el meu silenciós projecte de res per més cec que pugui ser el meu projecte. En tot això hi havia —ara veig que no podia ser altrament— un desig donador immens que de tant que desbordava mai no he sabut com explicar.

El projecte sota el llençols era una mena de projecte silenciós previ a qualsevol projecte. Sí: un més que silenciós projecte. Però ¿d’on venia la certesa del meu projecte si era tan silenciós? Com la trobaria? Realment n’hi havia cap? Però si fos cert ¿com podria encaminar-m’hi? En la llunyania albirava que els carrers del meu projecte eren amples i els arbres destil·laven la certesa absoluta de ser destinats a mi. Hi havia un projecte de llum per a mi en aquests carrers.

Així, de mica en mica, el projecte anava creixent dels silencis que feia en tot allò que no era projecte. D’aquesta manera el projecte anava passant poc a poc per tots els meus capil·lars fins que tot jo era circulat pel projecte.

Recordo un dia que, tornant a casa, em vaig donar un cop al front amb el palmell mentre deia: «Caram, avui m'he oblidat de donar menjar al projecte» i amb això deia que el projecte era viu i que tenia gana.

Un dia vaig escriure «jo sóc el projecte» i així vaig comprendre que sempre l’havia ajornat en nom de moltes altres coses. Em deia: «abans del projecte cal que vagi a fer llenya al bosc» o «el projecte no és tan important com...» Perquè el projecte sempre podia esperar. En moments així, jo i el projecte ens miravem i somreiem

Perquè, tal com ho veia aleshores, el projecte havia de contemplar la vida però havia de ser la mateixa vida i en part tenia raó perquè tots tenim projectes i la mateixa terra és un projecte de terra i jo també venia d’un projecte. Algú tan sols haurà sigut un projecte durant cinc minuts, però quina intensitat en aquells minuts, oi?

A les estones mortes dels desplaçaments amb carro és quan apareixia amb més intensitat.

Ara veig que tenir el projecte també servia per explicar-me. Em deia: «jo, sense projecte, ni tan sols sabria parlar» perquè no hi ha ningú que del tot no tingui cap projecte.

De vegades sentia la veu del projecte dient-me a cau d'orella: «Converteix-te al meu projecte» i jo, de mica en mica, hi anava entrant i res del que em passava no podia amagar-li. D'altres vegades em deia somrient: «Estimat, encara no s'ha manifestat allò que seràs»

Molts deien: «mira, veus: jo domino el meu projecte», però projectes així no m’interessaven gens.

Però ¿i si mai em quedava sense projecte? Seria senyal que finalment jo seria el projecte de mi i que m’hi havia camuflat tan definitivament que ningú no em podria veure?

Un dia el mestre ens explicà que una vegada un poeta tingué el projecte d’un poema. El projecte, però, consistia que encara no s’havia manifestat el poema que havia de ser. I si no s’havia manifestat com escriure’n res? es preguntava el poeta. Per això en el llibre, la pàgina d’aquell poema-projecte, va quedar en blanc. Tots els projectes de veritat són blancs del tot. D’aquí l’esplendor, la llum i la grandesa que desprenen.

Perquè has de saber que una prolongada manca de projecte emmalalteix a la persona fins que es produeix l’oblit fatal que és la mort que és el contrari de la vida en la qual tot és projecte.

T’imagines que el sol no fos projecte? No tindria el projecte de demà i això és impensable perquè el porta inscrit en el moll de l’os de la seva ardència. El sol sempre és el projecte del sol que serà. Per això, si el sol fos escriptor, no escriuria mai res perquè en ell tot és projecte i mai no està ni un minut on ens sembla que és. El sol somriu perquè els projectes somriuen. Un projecte no seria res si no fos perquè en ell hi ha aquell inefable somriure acollidor que la nostra ànima coneix tan bé. Així els va als qui veuen, perquè els tenen, molts projectes somrients. Així els va als nets de cor

La vida és un projecte de vida. Tenir un projecte fa que, com el sol, visquem més en l’esperança que és tot projecte i això fa estar dret. El projecte em mantenia dret, allà a Oliana, enmig del fred de l'hivern perquè pensava: vull que em trobi dret quan vingui el projecte de mi que sóc

Santa Àgata

El dia cinc de febrer és santa Àgata. El nom d'Àgata ve del grec agathos que vol dir bo. Dir Àgata, per tant, és com dir bona.
 «Per molts anys puguem recordar a qui avui en compliria cent-vint-i-sis» ens ha escrit en Carles.
Així ens hem assabentat d'on li venia la bonesa a l'avi.
Per això ho celebrem.

El Mingu diu que en el salm setanta-set hi ha aquestes paraules:

El que vam sentir i aprendre,
el que els pares ens van contar,
no podem amagar-ho als nostres fills,
i que ells ho contin als qui vindran.

[Santi] Capítol 1, cont(2)

L’avi era un bou de muntanya, un home una mica terc i distant però aquests trets no evitaven que desprengués el buf i l'escalf propis d'aquests animals. Ni baix ni alt tot ell emanava fermesa. Els cabells blancs amb entrades pronunciades al cap accentuaven el rostre seriós i serè solcat per alguna arruga i per alguna taca de pell fosca. Anava sempre afaitat, tenia les celles dirigides i solia guaitar de reüll amb un mirar que omplia l'aire del misteri de les coses que mai no s'han dit. Caminava amb tanta fermesa i aplom i posant els peus tan plans que només de veure'l es comprenia que encara que li vinguessin mal donades ningú no el faria caure mai: sempre anava una mica com qui se la tem i això és propi dels pagesos avesats a guardar equilibri sobre el carro carregat esquivant amb les regnes a la mà els sotracs i les batzegades dels camins o els capricis de la mula.
En general no reia mai tot i que potser de vegades l’excés de sobrietat feia que se li escapés un somriure mal contingut. La seva calma i el seu humor de bou eren inalterables. Per aspres que fossin les seves maneres ens estimava tant que la seva voluntat era una joguina de la nostra. Sempre havia volgut tenir un hereu i nosaltres, els néts, passàrem a ser-ho afectivament. Per això no tenia mai un no de durada. Amb poca insistència o fent una mica de morros aconseguíem d'ell qualsevol cosa. Si ens ho haguéssim posat al cap fins i tot hauria deixat de... Però ¿per què havíem de contrariar les seves aficions? ¿No ens agradava, per ventura, que es respectessin les nostres?

— C O N T I N U A R À.  2 —

[Mingu i Francesc] Santa Maria i Sant Andreu

[Mingu] Estem anant a Andorra amb la Maria, el David i el Pere. Passant per Oliana els explicava que estem recollint els records familiars dels avis. Com sempre que passem per aquí els he ensenyat l'ermita de Santa Maria de Castell-llebre i els he explicat la història de l'avi pujant de nit per fer d'escolanet. El Pere m'ha ajudat a local·litzar Sant Andreu del Castell, a l'altre marge del riu Segre però a la mateixa alçada de Santa Maria de Castell-llebre. Si, tal com dèieu, el besavi Jeroni vivia a prop o al costat del «castell» és possible que el lloc on hi havia la casa fos aquesta mena de barriada que hem vist pels voltants de les restes del castell: Sant Andreu del Castell. Des d'allí, Santa Maria de Castell-llebre queda força més accessible que des de nucli d'Oliana. Per altra banda, crec que l'avi va anar alguna vegada a Andorra amb els pares i s'havien aturat a l'Hostal Cal Víctor. La gent d'allí demostraven gran amistat, un tracte familiar. Si la mare ens senyalava cap a Santa Maria de Castell-llebre, dic jo, havia de ser perquè l'avi li hauria indicat el lloc alguna vegada...

[Francesc] Mingu, he preguntat a la mare pel que comentaves de l'ermita. Li han vingut dos flaixos. El primer: que el besavi vivia en un poblet als afores d'Oliana, la qual cosa quadra amb el que dius. El segon: que l'avi havia explicat que un dia fent d'escolanet pujant unes escales amb el llibre de missa als braços, el pes del llibre el va vèncer i va caure d'esquena amb el llibre a sobre. Acte seguit el capellà per rematar-lo li va engaltar un bon clatellot...
Com a curiositat i per a que li diguis al Guillem, just darrera d'aquesta ermita hi ha algunes de les vies d'escalada esportiva més difícils del món...

[Santi] Capítol 1, cont(1)

«Tu ja saps que l’avi era viatjant i que feia la carrera de la Península. Fill d’Oliana, s'havia casat amb una noia de les Borges Blanques que va conèixer al Paral·lel. Acabada la guerra representà una empresa que al cap d’uns anys va plegar. Els amos li van quedar a deure molts diners. Semblava arrossegar una malefici perquè el seu pare, el besavi Jeroni [1] també va ser ensarronat i ho va perdre tot.
El fet és que tenia uns estalvis amb els quals va comprar una torre amb el pensament de llogar-la. Després de la fallida, però, va entrar en una profunda depressió i l’àvia amb quatre nenes per pujar va prendre les regnes de la situació decidint el canvi de domicili ja que així s’estalviaven el lloguer i a la torre l'avi hi tindria el taller.
Des de petit li agradaven tots els treballs relacionats amb el ferro i la forja i a l’empresa per la qual feia de viatjant havia pres bona nota de tot el procés de fabricació. No en va solia cantussejar uns versos de la Cançó d'amor i guerra que deien:

Forjador, bon forjador, de les mans fermes i brunes que del ferro saps fer engrunes amb la teva noble suor.
Forjador, bon forjador si poguessis dû a l’enclusa el cor de l’enamorada quina feina més amada poder forjar el seu cor.[2] 

Els meus primers records són els d’una torre al carrer de les Camèlies amb escales per tot arreu perquè estava contruïda on acabava la ciutat i començava el pendent de la muntanya del Carmel.[3]
Els baixos que feien de taller eren darrere un jardinet on havia fet créixer una mimosa a ran de carrer. Amb el pas dels anys s'havia fet tan espectacular que era el goig i l'admiració de tots els vianants.
Aquí ferros, a banda i banda dos bancs de fuster sempre a mig endreçar amb els canals plens de claus i sobres de tota mena. Més enllà, a tocar de la paret, hi tenia rodells de filferro i eines que penjaven de claus. A una banda de la porta hi acumulava les capçaleres de tub dels llits i a l'altre els somiers i, si podeu hi podeu imaginar prestatges de tota mena a les parets, ja tindreu el taller davant els vostres ulls. Feia llits per a hospitals. En aquell taller ell era l’amo del carregament i de la barca com diuen els mariners i ell la comandava al seu aire de manera que podem dir que s'ho guanyava tot. Franc d’impostos en un temps en què les feines de postguerra produïen bastant, va aprendre a aprofitar-se de la situació que li oferia la vida un cop remuntada la seva crisi personal.»

— C O N T I N U A R À. 1 —

[Santi] Capítol 1

Quan vaig anar a Califòrnia a veure en Pep que és el nét del meu cosí Josep Maria, una tarda mentre preníem cafè em va llegir una llarga carta que li havia escrit no feia gaire el seu avi, és a dir el meu cosí. N'hi vaig demanar una còpia i, com que estava escrita a mà, l'he transcrita. Diu així:

«Ja que sempre vols que et conti coses de casa —m’escrigué el meu avi Josep— t’explicaré amb tots els ets i uts el que recordo d'ell: una vida com moltes —no et facis il·lusions— però te la vull servir tan a la menuda seguint les notes que vaig penjar a un bloc, que ja serà prou que no te n’atipis. Així potser no et tornaràs a queixar de la meva eixutesa.
Has de saber que el meu, era un avi de foc i les seves paraules cremaven com una fornal. Venia d'un país on no hi havia pa i el seu zel el va fer emigrar. Amb la seva paraula enamorà l'àvia Conxita amb qui va tenir quatre filles, una d'elles la Tere que era la meva mare, és a dir la teva besàvia.
Quin respecte que imposava, l’avi Josep! Qui podrà mai gloriar-se de ser com ell?
Un terbolí se l'endugué enlaire, uns cavalls de ferro forjats al foc el portaren al cel. Aquell dia jo era allà als peus del seu llit.»

— C O N T I N U A R À —

[Pere] Elit

Ara, després d’aquest primer recull d’anècdotes i vivències que anem fent, haurien de venir els diferents graus d'implicació temporal i els seus perquès. Vull dir que amb aquest recull podem anar veient com uns recorden més i d’altres menys perquè uns van ser més a prop seu i d’altres no tant. Probablement algú ens podria preguntar on érem els qui no fórem tan propers a ell perquè és cert que no tots tenim la mateixa memòria paral·lela al temps de la seva vida, però la pregunta comú a tots sí que podria ser: «Què ens arribava —o ens arriba— i què no?».
Quan en la meva darrera entrada parlava de la «qualitat dels descendents que ho relaten» ho feia en aquest sentit i no amb un to classista o d'elit... tot i que d'elit potser sí però en la seva accepció de quelcom elevat, respectuós i/o engrescador.

[Santi] Sobre la paraula «herència»

La paraula «herència» ve del llatí haerentia que vol dir «les coses que estan unides o adherides» i és neutre plural del participi haerens, haerentis —haerere: estar unit o adherit—. Curiosament la paraula haerentia va acabar vinculada a la idea de les propietats d’una família que, en morir un dels seus membres, passen als descendents, assumint el valor que en llatí tenia hereditas que es deriva d’heres —hereu— però que no té res a veure amb haerere. Malgrat això, la similitud d’haerentia amb «heretat» afavoriren la contaminació dels dos sentits.

Així, quan anem al notari a fer la nostra «herència» potser fem alguna cosa que no té res a veure amb allò que diuen els papers que signarem

«Coses que estan unides o adherides». Això vol dir que, tot i no saber perquè, hi ha coses que es mantenen unides i d’altres que no.
«Coses que estan unides o adherides». És el que a mi m’agradaria deixar en herència.
«Coses que estan unides o adherides». Per exemple, una relació que no s’ha trencat ni es trencarà mai. Una relació sòlida, una amistat per sempre. Una relació sòlida com l’amor que Déu ens té.
«Coses que estan unides o adherides». Per exemple, una casa amb els seus fonaments damunt la roca i així, per més voltes que hi dono, si vull pensar en alguna cosa prou unida sempre vaig a parar a la imatge de la torre dels avis del carrer de les Camèlies.
«Coses que estan unides o adherides». Per exemple, aquest relat de sant Lluc: «Qui escolta les meves paraules i les compleix s'assembla a un home assenyat que va construir la seva casa sobre roca. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, però no es va ensorrar, perquè estava fonamentada sobre roca. En canvi, tothom qui escolta les meves paraules i no les compleix, s'assembla a un home sense seny que va construir la seva casa damunt de sorra. Va caure la pluja, van arribar les torrentades, bufaren els vents i envestiren contra aquella casa, i la casa es va ensorrar: la seva ruïna fou completa».

[Santi i Pere] Sobre trans- i des-cendència

M’escriu en Pere i em comenta que un amic amb qui va parlar del tema que aquí ens ocupa li va dir:
«Tots els avis del món són bonics i de vida rica. També totes les nissagues tenen la seva vàlua però el que en determina la transcendència és la qualitat del descendent —o descendents: ningú ha dit que hagi de ser una persona sola— que això explica.

La «qualitat del descendent que ho explica»

¿I si trobéssim un raser segons el qual aquesta «qualitat» fos igual per a tothom? Això desacreditaria la major o menor importància del relat o del descendent que l'explica perquè partiria de la base que tots som iguals i tots els relats serien igualment transcendents.

A Montblanc, vora la llar de foc, un dia li vaig preguntar a l’avi què volia dir teologia i ell em va explicar que etimològicament vol dir logos o coneixement o ciència que parla de Déu però com que la paraula logos és molt àmplia, logos també pot voler dir tractat, relat o fins i tot conte i això voldria dir que teologia equivaldria a explicar contes sobre el bon Déu a la vora del foc com fem tu i jo després de sopar i com fan tants d'altres a tot el món de qui no sabem el nom

[Santi] Tot és relació

Si parlem d’avis parlem de néts. És com caure en el parany d’una equació tancada, inevitable i en constant progrés. Centrats en la seva fase primària aquesta equació diu que quan diem «fill» diem «fill de» i per tant diem «pare» tot i que sigui invisible en la paraula fill. L’hebreu s’acosta a això amb el seu «Ben» freqüent en molts cognoms: Ben Hur, Benicarló. «Ben» fill de.
Més que en un lloc veiem com el llenguatge ens posa en una línia o un corrent si volem utilitzar aquestes paraules. Si vull prescindir del «pes» que comporta dir «fill» ja que hi ha impicat un «pare» he d’utilitzar paraules com «jo» o «Santi». Aquí les coses comencen i acaben en elles mateixes. Un «jo» és una cosa encapsulada. Però si diem «fill» pensem automàticament en una processó de gent. Si aquesta processó l’allarguem direm «avi» o «nét» o «besavi» o «besnét». Entrem en un estadi de coses en el qual, més important que el subjecte és el corrent o la relació. No és el mateix dir «senyor Bertran» que dir «avi».
El pensament o el tarannà de la nostra civilització és en el fons religiós. Les religions es basen en aquest (sant) principi: que tot és relació perquè primordialment Déu és relació i perquè la vida intrínsecament és relació. Dir «fill» o «avi» o «pare» significa posar-se en un corrent com el que les religions acullen. Les religions pensen que aquest corrent incessant va i ve del «cel» a la «terra» i en ell hi ha infinits avis compromesos i vincultas.
Tota relació comporta abnegació perquè es refereix a la convivència concreta amb els demés. Tan sols l’ab-negatio ens permet de conviure bé o positivament perquè tota convivència és relació i això és l’essència del principi trinitari o de la Trinitat. D’aquí que, si en veritat estimem els altres, els cada vegada més delicats treballs d’abnegació que podem fer per ells probablement no s’acabaran mai. L’abnegació reparteix feina abundant a tots els qui la volen escoltar.
Quan parlen de relació les religions ens diuen que és com si, per exemple, entréssim dins del mateix quadre de Rublev tot relacionant-nos o formant part d’aquest cercle viu que incessantment creen els seus tres àngels.
Fixem-nos com en el món també tot és relació. Relació entre les persones. Relació entre les idees. Relació d’un amb ell mateix. Relació d’unes cèl·lules amb altres. Relació amb l’oxigen en la respiració. Per què? Perquè des de molt abans Déu ja es relacionava amb ell mateix. Perquè d’aquesta relació amorosa i primordial han nascut totes les altres relacions com a dons. Relació incessant del Pare amb el Fill i amb l’Esperit Sant. I nosaltres també tenim la nostra relació amb Déu. Déu ens diu, es relaciona, ens parla i s’anuncia amb paraules que són relació en estat pur. Sembla dir: «Que no ho enteneu? Vull relacionar-me amb vosaltres, vull que vosaltres us relacioneu amb mi perquè sou fills meus». Potser l’avi diu: «Que no ho enteneu? Vull relacionar-me amb vosaltres, vull que vosaltres us relacioneu amb mi perquè sou fills dels meus fills»

[Santi] La cançó d'amor i guerra

Li agradava molt. Un dia em va fer anar a comprar el disc. Copio dues cançons:

Forjador, bon forjador, de les mans fermes i brunes que del ferro saps fer engrunes amb la teva noble suor.
Forjador, bon forjador  si poguessis dû a l’enclusa el cor de l’enamorada quina feina més amada poder forjar el seu cor. Amb quin delit posaries el seu cor que es de neu dins la fornal i el faries a cops de mall a gust teu.
Forjador, bon forjador, no hi hauria al Vallespir qui llencés un sol sospir per un desengany d’amor. per un desengany d’amor. 

Caminant pel món va el vell pastor que de tant plorar sos ulls va perdre, i és tan gran i trist el seu dolor que sols viu d’agonia. Caminant feixuc va el vell jaiet amb el cor desfet seguint sa via, i es tan ferm son dol que el seu plorâ sols la mort marcirà. Pobre i vell, i a les palpentes caminant d’allà d’ací, vaig seguint la meva via  sens veure cap camí.. La neu blanca de les cimes s’és entrant dins del meu cor, i al meu pit l’han fet engrunes els mals vents de la dissort... Eloi, Eloi, nét de ma vida, torna aviat al meu costat pel meu consol. Eloi, Eloi,  ton avi et crida, ten-me pietat, torna aviat al meu costat

Trobareu la lletra completa aquí

[Carme i Mingu] Imatges

La Maria Carme ens envia un dibuix seu de l'avi i ens recorda que hem de penjar el que va fer la Tere de l'àvia l'endemà que es va morir. (Vegeu-les a la pestanya Fotografies). Jo he estat buscant la dedicatòria del Santi, aquella que va preparar la nit del dia que va morir l’avi. No la trobo. Allà van quedar dites coses bones, escrites «en calent». Tenim unes fotos —aquestes no les he perdut— d’un dia que vam anar a Oliana. Hi ha les de l’ermita de Castell Llebre, però hi ha el dubte de si anava a fer d’escolanet allà dalt (és el lloc que ens senyalava la mare) o una altra capella que hi ha d’haver més aprop, als afores d’Oliana. Seria interessant saber on era exactament la casa del besavi Jeroni, la que hi havia «prop del castell». Algun dia haurem de muntar una vista a Oliana… Si feu clic aquí podreu veure les fotos d'Oliana.

[Santi] «Re-laa, re-la-re-la»

La pujada des del carrer de Sardenya fins al carrer de Praga que era on aproximadament hi havia la torre dels avis es feia per un camí estret i empedrat. Encara no l’havien anivellat i poc o molt sempre calia fer un pensament abans de començar a pujar fins al número 73.
La proximitat de les barraques de can Baró, els descampats, els torrents plens de bardisses de la Torre de les Aigües, els temps de postguerra i la foscor feien que aquells indrets fossin més inhòspits i desolats del que eren.
Probablement la mateixa necessitat va fer que l’avi, quan arribava de nit, en començar aquesta pujada, s’inventés un xiulet curt i simple que, repetit, ens avisava de la seva proximitat.
Era un senyal lluminós: l'avi ja era a prop. «Mira, ja arriba el Pep» exclamava l’àvia aixecant-se del braser per anar a encendre el fanalet de la porta

El xiulet feia: re-laa, re-la-re-la.

(feu clic)

[Santi] Sobre somiers

Jo ho interpreto així: Una vegada hi hagué un gran daltabaix. L’empresari Torres va fer fallida i va tancar la fàbrica debent-li molts diners a l’avi a qui no li va tocar més remei que començar de nou per del no res fer-ne llits.
Un llit es composava d’un capçal i d’uns peus fets amb tubs soldats on s'hi encaixava l'escructura rectangular del llit amb foradets a les barres de ferro que és on s’hi fixava el somier

Somier m. Suport elàstic del matalàs constituït per un marc o un bastidor que aguanta una tela metàl·lica, un conjunt de molles o un conjunt de làmines de fusta.

Com feia els somiers l’avi?
Havia preparat unes fustes rectangulars i gruixudes amb uns pivots de fixació (en els esquemes són punts vermells [•]) i amb tres manovelles o manetes (A, B i C en l'esquema 1) que giraven fixades a un punt. En els pivots s’hi col·locava un filferro d’uns 24 centímetres de llargada i d’uns dos milímetres de gruix (A en l'esquema 2). Es feia voltar la maneta superior que actuava de palanca i donava al ferro una forma triangular (B i C en l'esquema 2) per, després, doblegar-lo (D en l'esquema 2) amb les manetes inferiors i fer els ganxos o encadenaments que s’acabaven de tancar amb les alicates. 

[Maite] Sobre el mètode i les fonts

Molt interessant Carles, la teva intervenció en aquest moment del discurs que anem generant. Escrius molt amè i fas que et coneguem més en aquesta faceta teva, poc coneguda en el xat.

L'associació de l'avi Josep amb el mestre de la forja que tant bé has documentat amb el link obre, en el relat biogràfic, una dimensió de valor històric. Quan tenim més informació sobre els coetanis dels testimonis escollits, el coneixement s'eixample i es pot objectivar millor. I ja podem anar fent suposiciones, etc.

En fotografia, per exemple, les fonts orals són importants, com en altres temes de la història contemporània, atès que els personatges retratats pels retratistes donaven informació del fotògraf i el seus àmbits de relació i categoria professional.

Com molt bé han comentat en Pere i en Carles, la qüestió del mètode d'investigació és important a l'hora d'usar les fonts d'informació primàries i/o secundàries. La font primària oral ha sigut debat de la seva validesa històrica en el si de l'epistemologia. En antropologia, els testimonis han sigut fonamentals per conèixer realitats on la cultura escrita no tenia petjada. Amb les guerres mundials, els camps d'extermini, els testimonis han esdevingut insubstituibles per donar compte de la realitat obscura que els poders polítics han censurat. La guerra de Crimea va ser la primera guerra que va generar informadors gràfics.

Bé, tornem a la nostra feina. Ens anem aproximant a explicar-nos el sentit de l'avi Josep, com a cap i casal de tots nosaltres. Records, anècdotes, fets, sentiments, emocions ens aproximen al personatge que avui és el centre.

L'avi no ens ha deixat cap llibre escrit. Però gràcies a la seva longevitat, i al fet de tenir cura de quatre filles amb la corrua de néts, la seva història es fa sentir.

Dit d'una altra manera, la seva vida cobra interès. Perquè ha conviscut prop nostre, perquè ha creat unió, perquè ha suscitat una vida familiar, social i històrica sucosa. Sabem d'on venim, gràcies a l'avi JOSEP ?

Perquè va tenir quatre filles a les que va motllurar, perquè es va ocupar prou de expandir personalitat.

Òbviament, la tieta Mercè és una font oral de gran importància, que no només recorda sinó que té un bagatge molt ampli per donar raons i enllaçar fets, de manera menys significativa per la generació següent, la dels néts. És una font biogràfica d'excepcional. També ho sou els cosins més grans, i, els cosins, fills del Carlos i la Mercè, que vau viure anys amb l'avi i que sou a prop dels pares. El tiet Carlos també ens podria explicar històries.

Finalment, comentar que les petites anècdotes que hem viscut de primera mà en relació a l'avi, i que hem anat explicant o explicarem no són menys importants si l'objectiu que es persegueix és el de glosar i compartir experiències al voltant d'una figura comú a tots i tant respectada com ho fou per les seves quatre filles.

El papa, li dèien.

Seguim...

[Santi] Sobre el taller de can Balaciart

El carrer de la Legalitat, al tram que va de Secretari Coloma a Ca l'Alegre de Dalt, a la banda de muntanya, al llarg de tot el carrer hi havia unes naus on hi havia tallers. A un d'ells solia anar l'avi a fer o a demanar que li fessin les feines de forja. Potser era d'algú que havia treballat amb ell els anys cinquanta, quan feia llits per al Cottolengo i encara vivien al carrer de les Camèlies. Que jo sàpiga no va recórrer mai a can Balaciart però sempre va ser per a ell un punt important de referència potser per la proximitat amb el carrer de les Camèlies o el de sant Lluís. Sempre que passàvem davant d'aquesta porta de la foto (vegeu la pestanya "Imatges") era obligat que ens hi aturéssim. Se la mirava amb tanta admiració que arribava a contagiar-la. El senyor Balaciart era d'una altra dimensió. El taller el recordo sempre en ebullició, fent treballs amb estructures grans com portes i forjats de dimensions considerables. No era un taller per demanar els petits favors, arranjament o adobs que feia l'avi. El senyor del taller del carrer de la Legalitat era afable i a l'abast. El taller de can Balaciart sempre era ple d'operaris. Passar per davant la porta de can Balaciart era com anar a la catedral. Quan baixàvem a la catedral, a més d'estar una estona davant el crucifix de Lepant i, quan tocava, visitar les oques i l'oucomballa, la visita consistia a aturar-nos davant de tots els altars laterals per contemplar amb molt deteniment la forja de totes les reixes, les portes i els panys

[Carles] Com treballava el ferro

Estic d’acord amb el que comenta el Pere en la seva darrera entrada al bloc (per cert, considereu que seria preferible que escrivim directament al bloc o ho seguim fent com fins ara? En el primer cas, com es fa?). Segur que encara queden moltes coses per dir. En aquest sentit, és sorprenent com records generen records. Per exemple, en llegir el que deia el Josep Maria sobre les sabates de l’avi automàticament em van venir al cap una paraula: “Segarra”, una imatge: el calçador que l’avi utilitzava per calçar-se, i una pregunta: des d’aleshores, he vist algú més utilitzar-ne?

El Mingu i el Santi han explicat molt bé com l’avi treballava el ferro. Aquesta foto (vegeu pestanya Fotografies) és de la porta de la ferreria on es realitzaven les peces que no podia fer a casa. De les vegades que el vaig acompanyar, no recordo haver vist que l’avi hi fes cap feina, però crec que és bastant possible que, a més de fer-hi encàrrecs, ell hi participés directament. Si entreu en aquesta pàgina veureu que en qüestions de ferro l’avi tractava amb un primera espasa, a més, si la visiteu fins al final sereu obsequiats amb una imatge que us serà familiar...

[Pere] No sé què en penseu...

No dir res seria menystenir la feina encetada.
Sembla que la cosa s'ha parat, com si totes les anècdotes recordables s'haguessin exhaurit. Tard o d’hora ho faran.
D’altra banda no puc saber si el Josep Ma es dóna per satisfet amb els resultats del bloc.
Tal com jo ho veig ara caldria entrar en la fase ja apuntada per en Francesc que és la del «treball de camp» pròpiament dit per arrodonir o lligar o tot just començar les intuicions que fins ara han anat sortint. La tieta Mercè i en Santi són els màxims dipositaris d'aquest llegat. Desde parlar-ne entre ells com es va fer amb el llibre de la Tere fins a consultar els registres d'Oliana, de l'empresa per la qual feia de comercial, del Cottolengo del Pare Alegre* o de les llars Mundet per qui feia els llits i un llarguíssim etzètera de plànols de Barcelona, de Manresa, de Montblanc, de Gualba, a banda d’anar acumulant i documentant les fotos que tots puguem conservar... o deixar-ho aquí. Poetitzar-ho o reflexionar-ho si cap, però deixar-ho aquí.
No sé què en penseu.
Sóc conscient que una mirada a la feina aclapara. Potser també i per tancar el tema ens podríem conformar amb un resum del llegat, les dedicacions i les persones afectades.

(*) El Cottolengo és un asil que acull malalts i necessitats mantinguts per la caritat pública segons el model de la Casa de la Divina Providència fundada a Torí per Giuseppe Benedetto Cottolengo el 1832. Aquí, el primer Cottolengo inspirat en l’italià, fou el de Barcelona que es fundà el 1932 en memòria del jesuïta Jacint Alegre i Pujals. Està situat a la zona de La Salut del barri de Gràcia de Barcelona.

[Santi] Quan el Josep Maria em va parlar...

Quan el Josep Maria em va parlar del «llibre de l’avi» em deia que ell es deia com l’avi, que havia nascut el dia de sant Josep i que un nét seu també es deia Josep. Parlava com si en aquest cúmul de casualitats hi hagués d’haver un sentit amagat. Una mena de nissaga de Joseps? Unes característiques genètiques diferents i especials?
El pare —l’avi Jaume— va néixer un onze del més onze a les onze i tots els seus carnets, passaports, matrícules de cotxe i llibretes de la Caixa, sumades les xifres, sempre donaven onze. Vol dir alguna cosa, això? És fruit de l’atzar?
Es cert que no hi ha res que no tingui sentit i que tot significa «amb» alguna cosa però saber-la no és a les nostres mans. Tots naixem marcats i, a poc que busquem, tots trobarem casualitats com aquestes en la nostra vida amb els seus codis secrets que només coneixem nosaltres.
El fet, però, és que ens passen coses com aquestes i ens sembla que tenen una significació que quan volem esbrinar-la s’esvaeix en generalitats o divagacions que no arriben a concretar-se mai en res.
Hi ha moltes disciplines que estan a l’escolta de la tirada que entre la gent tenen aquestes volences: regresions, constel·lacions, tarots, astrologies o teràpies alternatives de tot color. La pregunta, però, segueix sense resposta. Per què? Potser perquè en el fons esperem una resposta lluminosa que ho expliqui tot, fins i tot nosaltres.
A l'evangeli de sant Lluc trobem aquest relat:

A Jesús, una vegada li proposaren aquesta qüestió: «Mestre, Moisès ens va prescriure que si un home casat mor sense fills, que el seu germà es casi amb la dona del difunt per donar descendència al seu germà. Doncs bé: hi havia set germans. El primer, que era casat, morí sense fills. El segon, i el tercer, i així fins al setè es van casar amb la dona del difunt i moriren sense deixar fills. Finalment ella també morí. Aquesta dona, per tant, en la resurrecció, de quin dels set serà l'esposa? Perquè tots set s'hi havien casat».
Ell els respongué: «En el món present els homes i les dones es casen, però els qui Déu considerarà dignes de tenir un lloc en el món que vindrà i en la resurrecció dels morts no es casaran, perquè ja no podran morir mai més. Pel fet de tenir part en la resurrecció són igual que els àngels i són fills de Déu. I que els morts han de ressuscitar, Moisès mateix ho deixa entendre en el passatge de la Bardissa que no es consumia, quan diu que  Déu no és Déu de morts, sinó de vius, perquè, per a ell tots viuen».

Crec que coses com les anècdotes que estem comentant ens interpel·len en qüestions que, partint de determinats fets d'«aquest món» demanen la seva resposta en un «altre món»: un món on mai no es mor. Perquè és sabut que l’home «mortal» per definició sempre haurà de buscar la immortalitat. Aquesta informació està impresa en tots els nostres codis genètics: busquem ser immortals... com Déu. Busquem ser déus. Aquest no és que sigui un lloc comú, és el lloc comú de tots els homes mortals: un lloc on ja no podran morir mai més, el tan anhelat lloc dels àngels

[Santi] Sobre els pedrissos

Un pedrís és una pedra adossada a moltes façanes i que, entre d’altres, fa la funció de seient. Seure a un pedrís, però, és molt diferent a seure a un banc o a una cadira. Solen ser pedres rectangulars de grans dimensions com carreus de muralla que haguessin anat a parar al peu d’algunes cases.
Per un nen són tan grans que li sembla que aguanten tota la casa. Els pedrissos solen tenir una superficie fina com la d’una gema polida pel frec de moltíssimes generacions. Recordo el contacte de les cames amb la pedra. Seure al pedrís era constatar que en l’univers tot és viu. Jo i el pedrís ens tocàvem i parlàvem. La pedra era viva. Érem dues radiacions amb una longitud d’onda molt diferent però que arribaven a parlar i a entendre's.
A la tarda no s’hi podia estar de tan calents que els posava el sol. Algun capvespre hi seia el vell Pepis o l’Antón o l’avi amb el bastó entre cames i el càntir als peus. Alguna nit de revella baixaven l’àvia, les tietes i la mare. Per pujar al carro primer calia pujar al pedrís. Per guardar-te del pas dels carros en carrers molt estrets com el de l’Escultor Balart que és on vivien els Pepis, un s’aixoplugava als pedrissos. També tenia la utilitat de ser per a molts vellets el «pedrís del si no fos» perquè era allà on més es repetien frases com: «Tot bé... si no fos pel mal de cama, si no fos pel mal de cap o si no fos pel reuma».
L’avi, assegut al pedrís o damunt del carro, camí del tros o anant a la verema amb les portadores, l’avi de passeig a la font de l’Escarritx que era sota el Pont de Fusta, o a la font de la Ceba. Per aquestes ocasions portava una paperina d’anissos que feien més dolça l’aigua. L’avi collint espígol o farigola a Les Roquetes, camí de Rojals, o l’avi pescant —«Mira, piquen!» i seguia una estrebada exacte per, després, treure ràpidament l’ham de la boca de la carpa i guardar-la a la xarxa amb d'altres exemplars en remull— o l’avi als pedrissos del convent de la Mare de Déu de la Serra amb un brot de fonoll a la boca o l’avi —mans al darrera— parlant amb el plevà de la Seu o l’avi davant la cobla o els gegants en dies de festa major: l’avi en tot el seu esplendor.

L’avi, a casa, meditava coses com aquestes?

[Santi] Sobre unes entrades d'un bloc

Fa temps em va semblar haver trobat una manera d’explicar coses una mica enrevessades per la seva complexitat conceptual. Es tractava que una pregunta ingènua d’una néta al seu avi desbloquegés la gravetat d’allò que em preocupava. Això em situava en el dos papers: d’una banda en la infantesa de la néta agafada de la mà del seu avi preguntant i de l’altra en l’obligada gràcia i alegria que havien de tenir les respostes de l’avi per estar a l’altura d’aquesta candidesa.
El cas és que cada vegada que em venien ganes d’escriure «un nou episodi» d’aquests curts diàlegs, sense voler situava mentalment l'acció a Montblanc, al que ara és el carrer de la Parellada i que abans era un camí despoblat que sortia del Baluard. L’avi m'hi portava a buscar pels recs cucs per a pescar. Aquest era el «clima» i la pregunta solia venir aviat: «—Avi, per què...?». 

Si algú vol donar una ullada a aquestes entrades que faci clic aquí

[Santi] Sobre nosaltres, els Bertran

Al llibre de l’Apocalipsi sant Joan explica com en un indret hi havia uns ancians i cada un d’ells tenia una arpa i una copa d'or plena de perfums que eren les pregàries del poble

Quan ho he llegit he pensat en l’avi Josep perquè qui sap si aquests ancians del text també eren avis

L’avi tenia una arpa: una música. Amb el martell picava el ferro que era la seva arpa. Això és veritat. Aquesta música ens ha arribat

Però l’avi també tenia una copa que era plena de paraules i de silencis. Així, cada vegada que parlava, cada vegada que li venia una paraula a la boca ho feia acompanyada del corresponent i previ silenci que precedeix a tota paraula. Eren unes paraules i uns silencis que, per destil·lació, emanaven uns perfums extraordinàriament vius, intensos i de gran fragància. I aquests eren els perfums que eren les pregàries del poble que, de tan inspirades, arribaven fins allà on havien d'arribar: a nosaltres. A no-altres, perquè aquestes grans olors la fragància de les quals era per a nosaltres tan fàcilment perceptible des de molt lluny, solsament les sentíem nosaltres que érem d'aquest poble. Un poble anomenat Bertran

[Santi] Sobre rebesavis

Un mateix manament travessa tots aquests avis:

Els besavis dels avis no sabien que tindrien un nét que es diria Josep i els besnéts dels seus nets tampoc ho sabran i així amb tots els avis de tothom. 

Com podem veure és un manament que té els seus orígens en un principi molt remot, passa per nosaltres fins que torna a ser altre cop original. Per això no és cap manament nou

No és cap manament nou el que us escric. És el mateix que ja vam rebre al principi. Estimar, que vol dir complir els manaments de Déu, és el manament que ha de guiar la vostra vida, tal com vau sentir-ho des del principi.  2Jo 1  

Al principi hi hagué l’amor i l’amor es feu carn i habità entre nosaltres

[Carles] A manera de pròleg

Molt interessants tots els punts de vista que van sorgint al recordar a l’avi. Al llegir-vos i en l’intent d’escriure el que jo recordo, em ve al cap que en les diverses ocasions que he suggerit a la mare posar sobre paper el munt d’anècdotes i dades que acumula sobre la família s’hi ha mostrat reticent. El motiu és que considera injust que pugui quedar fixada per escrit una versió que no respongui fidelment a la realitat. En aquesta justificació, s’hi desprèn un respecte profund als qui ja no hi són i una desconfiança, sens dubte raonable, de la pròpia memòria i de la memòria dels qui l’hi han explicat els fets que no ha viscut. Tot i que comparteixo els seus recels, crec que el que estem fent val la pena, tenint present que el relat que anem construint mai serà definitiu.

[Carles] Sobre els besavis

Jeroni. Sobre el besavi puc afegir algunes coses més a les que ha dit el Cesc. El segon cognom és Serret. Va ser una persona molt bondadosa i generosa. Va començar a estudiar de gran i, en poc temps, va fer la carrera de filosofia i la de filologia francesa. Va publicar un llibre de gramàtica francesa i va donar classes al seminari de Barcelona. En el seminari a més s’encarregava de comprar el menjar. Va conèixer a la seva dona (algú en sap el nom?) al mercat de la Boqueria on ella hi tenia una parada. Junt amb el cardenal Casañas, va fundar una escola, anomenada «Sagrada Família», que va aconseguir prestigi i tenia alumnes de families acomodades. Vivien en una casa al carrer del Pi i tenien una bona posició econòmica. El cardenal Casañas li proposà d'obrir una escola a les comarques de Lleida. En contra del que opinava la seva dona que era més pragmàtica, varen deixar tot el que tenien a Barcelona i es van traslladar a Oliana on van viure en una casa prop del castell. Arribats a aquest punt la història es torna confusa i sorgeixen interrogants (A causa de cert conflicte el cardenal Casañas ha de fugir del país i perderen les escoles que havien fundat? Es venen les escoles perquè el cardenal necessitava els diners? El besavi perd els drets que tenia sobre les escoles perquè, en un excés de confiança, no disposà de cap paper legal que ho acredités? o...). El cas és que el besavi es va quedar sense diners i es va veure obligat a donar classes com a mestre de l’Estat a Arbeca. Aquests canvis el van enfonsar anímicament i va entrar en una depressió i tristesa de la qual no en va sortir mai. Crec que la foto a què es referia el Cesc que l’avi guardava amagada és d’aquesta època, en ella hi surt el besavi, molt desmillorat, amb els seus alumnes.

Els besavis van tenir 12 fills, dels quals només 4 van arribar a adults: Raimon —Raimundo—, Encarnació, Teresa i Josep. De Raimundo es diu que era molt intel·ligent però un bala perduda. Havia estudiat per capellà però, quan li faltava poc per llicenciar-se, es va córrer tal farra que el van expulsar del seminari. Després va estudiar la carrera de dret, se’n va anar a Madrid, es va casar amb una vídua d’una família aristocràtica —els Ponce de León— i va portar una vida crapulosa. Una vegada l’avi el va anar a visitar a Madrid, on va ser rebut amb un luxós cotxe de cavalls i amb criats que li portaven la maleta, la qual cosa sembla que no li va agradar gens. Després d’aquesta primera impressió i del que va presenciar, s’hi va quedar pocs dies, va marxar i no es van tornar a veure mai més.

Encarnació va ser mestra itinerant. Quan la van destinar a Les va conèixer a un carabiner extremeny molt simpàtic i bona persona, Cándido Pascual, amb qui es va casar. Van tenir 5 fills: Ignacio, Oriol, Teresa, Josefa i Luisa (les famoses «primas»). La guerra va ser especialment tràgica per a aquesta família.

Teresa, «la tieta de Tarragona», era una persona amb molta energia, de tracte difícil però amb un gran cor. Es va casar amb un ferroviari, guardaagulles, que es deia Melcior. No van tenir fills.

Una anècdota que pot il·lustrar el seu caràcter: en l’època que vivia a Barcelona, un dia va anar a Montblanc vestit elegantment per a una celebració. Al passar per un camp va veure un pagès jove que treballava d’una manera que no li va semblar adient, es va aturar, es va treure la levita, va agafar una eina i va ensenyar a aquell jove com ho havia de fer. Un altre fet destacable, i que té certa similitud amb el «miracle» que va salvar a l’avi Josep de morir ofegat: un cop que estava nedant al mar va ser atacat per un pop molt gran i, quan estava a punt de donar-se per vençut, va sentir una força que el va alliberar de la bestia que l’immobilitzava i que el va propulsar cap a la platja.

I, per acabar, com passa a casa sempre que es parla d’aquests esdeveniments, aprofito l’avinentesa per recordar que el Carlos, abans de ser gendre de l’avi Josep, va patir un esvaniment mentre es banyava a La Fosca de Palamós que hagués estat fatal de no ser que entre les poques persones que hi havia a la platja una era un metge que, casualment, duia al seu maletí el remei necessari. En aquest cas, hi ha una noticia que va aparèixer en les pàgines de successos d’un diari local que ho acredita...

[Josep Ma] Diu el Josep Maria...

De Montblanc. L'avi havia llogat una casa —avui ja derruïda— adossada a la muralla, a la part alta del Baluard de Santa Anna una mica més amunt del carrer del Joc de la Pilota que era una porta d’entrada de la muralla (vegeu foto per l’antic emplaçament). També hi anava a estiuejar la seva germana Teresa que vivia a Tarragona i que tenia un gos de nom «Blanquet». Aquí, a la casa de la seva germana, hi havia un premsa de vi que en l’època de la verema els de cal Pepis solien utilitzar. Un any a en Santi i a en Josep Maria els van honorar a estrenar la trepitjada de raïm. El berenar consistia en una llesca de pa, vi —o oli— i sucre. El trasllat des de Barcelona es feia en tren o amb cotxe. El primer cotxe va ser un Citroën (vegeu foto a) amb el qual van tenir un accident. Hi viatjaven la tieta Mercè, en Santi, l’avi i conduïa el pare. La mare i jo —era massa petit— ens vem quedar a Montblanc. Eren dies de festes majors i anaven a Belltall. A l’alçada de Solivella el cotxe va tenir una pana i va quedar aturat. Un camió que baixava cap a Montblanc per veure un partit de futbol els va remolcar lligant el cotxe amb una corda. La Mercè i en Santi pujaren al camió i l’avi i el pare es quedaren al cotxe. Els conductors del camió anaven alegres d’haver begut i d’anar a beure més i no es van adonar que contagiaven la seva alegria a la velocitat. De repent, a l'alçada de La Guàrdia dels Prats un d’ells va exclamar que havien perdut allò que arrossegaven. Van fer marxa enrrera i a un marge, cap per avall i amb les rodes encara rodant, aparegué el cotxe, l’avi i el pare. El segon cotxe va ser un Citroën Stromberg (vegeu foto b). El tercer un Opel Olympia i finalment el quart un Seat.
Del riu. El pare guardava les càmeres velles o punxades de pneumàtics i a can Gayà —el garatge— les adobava i les inflava. Abraçats a elles ens banyàvem a uns gorgs que hi havia als afores, més enllà del Pont de Fusta, on començava a enfilar-se la carretera que puja al Coll de l’Illa
De Montserrat. Durant uns anys feia estades d’una o dues setmanes a l’hospederia de Montserrat. Es va fer molt amic del germà Esteve que era el responsable de la cuina. El Santi l’anava a recollir i divava amb ells. La sobrietat, el silenci, els sorolls mínims dels coberts, l’anar per feina, la lectura. El germà Esteva els va explicar que feia anys, quan la lectura consistí en El Crist de nou crucificat de Nikos Kazantzakis l’atenció era tan gran que els monjos s’oblidaven de menjar. També els va explicar l’anècdota que, acabada la guerra, Franco va voler fer un consell de ministres al monestir. La muntanya quedà presa pels militars. Poca estona després de començar les deliberacions es van quedar sense subministrament elèctric. Eren temps de restriccions. Explicava el germà Esteve que quan va tornar la llum veié com el dictador i els seus ministres s’havien amagat tots sota les taules... tement el pitjor. «L’avi anava a Montserrat perquè era —o havia estat— carlista»: aquesta és una hipòtesi de la qual se n’ha parlat molt.
Del carrer de les Camèlies. La torre l’anaven construïnt mentre vivien al carrer de Balcells. Venien de viure al carrer de Terrassa, un carreró llóbreg i sense sortida de Gràcia. Ens venia a visitar des de Badalona el tiet Amado, germà de la iaia, que feia de perruquer. Tots tres —l’avi, el Santi i jo— passàvem per les seves mans. Solia venir carregat amb un cistell ple de bledes del seu hort
De les sabates. Les comprava sempre a can Güell de la Rambla de Catalunya. Tenien fama de durar molt i d'estar ben fetes.
Dels tics. Sempre portava les sabates molt enllustrades —les hi netejava un limpiabotas profesional de la Rambla— i probablement per això, quan seia al seu sofà del carrrer de l’Escorial amb les cames creuades i estirades, amb un petit frec d’una amb l’altra sabata, les feia sonar amb un nyic-nyic repetitiu, impertinent i interminable. En tenia un altre que consistia a fer amb la boca com si mastegués un xiclet inexistent xerricant de tant en tant amb les dents.
De la Plaça de Catalunya. Ens portava a donar besses als coloms. Un dia, el Josep Maria es va posar a perseguir un colom fins que li va donar una patada. Quan ho va veure un senyor va esbroncar l'avi pel que havia fet i ell va sortir en defensa de l'acció injustificable del seu nét.
D'altres coses. Sempre anava ben vestit i net. Havia estat venedor o comercial per tot Espanya de Can Torres, una empresa que feia llits. També he sentit dir que una vegada l'avi va anar a veure el seu germà Oriol —d’aquí en nom de l’Oriol— a Madrid. Estava casat amb una marquesa i, com sigui que trigaven a rebre’l, mentre esperava al rebedor va decidir marxar agobiat per l’excés de luxe que es respirava en aquella casa. Iaia Conxita. Un dia ens va donar una cigarreta partida per la meitat al Santi i al Josep Maria i quan es va descobrir que havia estat ella la van escridassar.

[Pere] Provo de no banalitzar

L'avi es va esfondrar en morir l'àvia Contxita. No va tornar a ser el que era. Arrossegava tristesa. Va canviar. Va perdre peu. I això el va dignificar. Dit d’una altra manera: ens va donar a entendre que estava molt enamorat de la seva muller per més que, al fer de l'epoca, semblés que la menystenia. L'avi era sensible.

Quan vaig estudiar a Navarra vaig aprendre que al País Basc imperava un matriarcat: era la dona la qui prenia les decisions importants de la família que passaven per l'economia més petita o per l’educació dels fills. L’home era qui ho regia tot i tenia la potestat i la decisió. Però la dona tenia un paper fonamental, callat, semisecret però cabdal. Regia la sensibilitat dels fills i de les filles. La mare era la poesia, la música, l'ensenyança subtil. Deu ser per això que Catalunya es el país del llibre i la rosa. L'avi estava totalment immers en aquesta cultura. De què, sino, feia «pajarites» o llits per a malalts? Geni i figura però amb una sensibilitat més que profunda. Histriònic però amb un cor que pel que anem veient ha arribat fins a l'últim dels Bertran. Fa poc que parlàvem que l’important c'est la rose, oi?. Potser aquest era un dels seus misteris o una de les seves característiques més secretes i encisadores. Ferm davant tothom. Sensible en el mes profund però conformador. Altrament no n'estariem parlant amb aquesta admiració i amb tanta dedicació. Segur que l'avi quan visitava les seves filles pensava si s'havien maridat bé: una un banquer, una altra un advocat, una altra un empresari i la petita un executiu de multinacional. Tot això amb els clixés dels anys 1950. I ell recorria el seu propi llegat. És més, vivia a casa d'una filla. Comparat amb la seva joventut, formació i decurs vital, segur que això significava alguna reflexio d'aquest aire que tothom li reconeix. Però també era prova del seu esperit inquiet. Provo de no banalitzar quan parlo de l’avi però veig que no tinc paraules per ordenar-ho i dir-ho.

Tampoc hem d'oblidar que l'avi va consentir, amb la mateixa sensibilitat que per els llits i per les cadires de rodes, que la seva família s'eduqués en la música. Potser era cosa de l'època. Recordo les classes de guitarra que un professor donava al Josep Maria —com ho devia veure el tiet Jordi des de la seva mirada tan realista?— Hi havia piano a casa seva, a casa nostra i al carrer de les Camèlies. Això marca la vida quotidiana. Això és un valor generacional. Hem viscut entre les plomes d’una èlit? Respecte per la cultura quan venia de la misèria cultural franquista? Un privilegi? Un noucentisme de pobre? Sí, a cavall de dos segles. Sense tenir diners tenir la mirada posada en els valors de la cultura. Menjar de privilegiats o d'inteligents com l'avi? Com el recorregut per la Barcelona pròpia i conquerida: viure prop del centre.

Tot i que alguna vegada he pogut titllar això que anem escrivint de una suma de «detalls sense importància» no puc evitar la impresió que em fan perquè en paral·lel veig o imagino la gent passejant, els treballadors, els burgesos, el colmado Angelet de la cantonada del carrer de sant Lluís. Veig la vida. La vida en el seu contingut ideòlogic i històric.

Quan algú vegi al Josep Maria li diu que des de la seva cadira de rodes ha provocat un tsunami. I això és molt bo: és vida.

[Santi] Posa't dret

«Posa't dret» em deia l’avi intentant corregir la meva natural tendència a la corbatura o al recargolament, tot i que potser ara capto amb més profunditat perquè m’ho demanava.
«Surt i posa't dret davant del Senyor» o «Zaqueu, dret davant del Senyor...» o «Estigueu alerta i us podreu mantenir drets davant el Senyor» són frases de la Bíblia que m’han ajudat a entendre perquè davant d’un senyor cal estar sempre dret.

[Pere] L'avi mantenia

Per què «L'avi mantenia la postura dels qui es fan respectar»?

«Por eso tengo que volver
A tantos sitios venideros
Para encontrarme conmigo
Y examinarme sin cesar
Sin mas testigo que la luna
Y luego silbar de alegria
Pisando piedras y terrones
Sin mas tarea que existir
Sin mas familia que el camino» 

Pablo Neruda. Fin de mundo

[Oriol] El general Sanjurjo

Algunes impressions

La seva presencia a casa la recordo sempre benvolguda i agraïda. Mai l’havia vist riure a ple pulmó, algun somriure però el posat era normalment seriós i capficat. Alhora, però, sempre estava molt atent a tot el que li explicaves i donava la impressió que prenia nota de tot i de tothom. Semblava que li agradava tenir el galliner controlat.
Sobre el seu «Com em trobeu». —de vegades també deia «Com em veieu?»— i aixecava els braços fent un aleteig de gallina lloca per demostrar la seva agilitat i flexibilitat. D'altres vegades els abaixava fins a tocar el terra amb la punta dels dits.
Sobre els pessebres. Els pessebres: impressionants. Dèiem: «—Encara no està acabat? —Quan podrem anar a veure’l?». El dia de l’estrena obria un llum de 125w que hi havia dins el pessebre i podies mirar per totes les finestretes que hi havia fet per poder observar les diferents escenes: la porta de naixement, la porta dels pastors, la porta del riu, la porta del caganer...
Sobre sant Jeroni, el Josep Ma. explica que va tenir sort de néixer el dia de sant Josep perquè sinó li hagués caigut a sobre el nom de Jeroni.
Sobre el seu «Vaig a Barcelona». Cal dir abans de començar aquest comentari que, tot i que l'expressió l'utitzava molta gent de Gràcia, a l'avi li venia de quan vivien al carrer de les Camèlies. En aquells anys era un carrer on la ciutat perdia el nom. Per anar a Barcelona des del carrer de les Camèlies calia caminar mitja hora per camins sense adoquinar fins arribar aproximadament a Escorial a l'alçada de la Verge de Montserrat. Allí s'agafava el tramvia 24 —hores de trajecte— fins arribar a la plaça de Catalunya. Doncs bé l'anècdota és que recordo com sovint, des del carrer d'Escorial, agafava el 5 per anar al Corte Inglés a prendre un cafè amb llet a la cafeteria de l’última planta. De vegades feia una circumvalació amb el mateix 5: pujava i baixava, després de donar tota la volta, a la mateixa parada de Pi i Margall que aleshores tenia el nom de General Sanjurjo. Això, anteriorment ho feia agafant el tramvia 39 a la Plaça Rovira.
Sobre miracles. Jo, el miracle del remolí l’ubicaba al pantà de Sau. Un altre miracle fou una estatueta tallada en fusta de sant Francesc que va caure o va ser llençada a una foguera però que no va arribar a cremar i que després del miracle li va reconstruir el cap que va quedar malmès amb les seves mans de plata que tenia. Aquesta talla la tenim encara a l’Ametlla
Sobre la boina. Ningú ha parlat de la boina. A l’hivern sempre anava tapat amb una boina negre impecable. Després que morís li vaig demanar a la tieta Mercè que em donés una de les boines. Tot i que també duia barret Un barret elegant per les ocasions especials.
Sobre el naixement de la tieta Mercè va deixar anar la famosa expressió «Tant d’esforç total per fer una altra guardioleta».
Sobre les montserratines. La Montserratina, és clar, quan venia a berenar o a sopar. Els dissabtes o diumenges, però, portava una coca especial farcida de cabell d’àngel i crema i arrebossada de sucre i pinyons —delit de les caderneres com ja s’ha dit— que era un delícia.
Quan venia a casa a sopar la Tere sempre li feia de postres poma bullida i abans de començar el postre deia: «No tens una galeteta, nena?». Una altra expressió seva per quan el menjar era massa fort: «Va barata la sal, oi?».
Ens acompanyava a tirar la carta als reis del Corte Inglés.
De la iaia evidentment no recordo res: va morir el gener de l'any 1962, l'any de la nevada, i jo vaig néixer el maig. Sempre he tingut la sensació per quan les tietes o la mare explicaven coses d’ella que devia ser una persona encantadora o molt tendre però també deien que li agradava bastant de fer la punyeta a l'avi i que sabia com fer-lo enrabiar a la mínima de canvi.

[Imma] La cançó d'amor i guerra

La iaia Conxita cantava...
Amb l'avi vaig anar un dia a passejar amb les Golondrinas al port i vem veure plegats Ben-hur i El Puente sobre el rio Kwai. Els pessebres, un esperat ritual de cada Nadal, com ja dieu, tambe la forja de tot tipus, joiers, pajarites, etc... anells de claus, els penjolls hippies, de petits ferrets curosament enllaçats. La butaca on reposava i segurament meditava com dius Mingu, les sopes que tant li agradaven, i aquelles mans hàbils de dits rexonxons una mica com les de la mare, la néta i algú més de la familia...

La iaia Conxita somreia...
De bastant gran va venir amb els pares a Can Noguera, a Llagostera. Venien per quedar-se uns quants dies, ja era besavi. Un dia de la seva estada allà em va explicar l'anècdota del bisbe de la Seu que va anar a visitar el Rector de Vallfogona...

La iaia Conxita observava...
Tinc una foto de l'estada a aquell mas que buscaré perquè la poseu al blog. M'heu fet pensar que la mare m'havia dit que li hagués agradat que un fill meu és digués Jeroni. Quan m'ho va dir vaig pensar en l'indi Jerónimo...

La iaia Conxita estimava i abraçava...
Un dia que l'avi va arribar a casa de la seva passejada fins la Rambla em va dir: «Nena, saps que he vist avui? Una noia que portava les ulleres de sol a dalt del cap» i és que per a ell era una extravagància que no entenia... Si ara aixequés el cap i veiés tot el que s'hi mou, oi?

La iaia Conxita ja no hi era...
Seure a un banc de la Rambla... Abans, per seure-hi es pagava i al Santi li va ensenyar com s'ho feia per esquivar el cobrador
Seure a un banc de la Rambla i veure la pel·lícula vivent de la vida...
Pregunta: Quina música li agradava a l'avi?
Resposta: La cançó d'amor i guerra

h o l a   e s t i u e t d e s a n t m a r t í !   h o l a   o n z e d e l ' o n z e ! 

—o—0—o—

Com un tapís de colors és tot el que ens va sortint. De la iaia Conxita, encara que curt, exacte, jo en tinc un sol record: no sé si del dia que va morir o poc abans. No sé quin any va morir. Sé que va ser la vigília del dia de Reis. Vam venir al carrer de Sant Lluís i em van fer entrar a l’habitació perquè em volia veure —volia veure el Minguet—. Em van pujar al llit i em va abraçar i acaronar; estava molt calenta, devia tenir febre alta. No recordo que cantés, però sí recordo que somreia, mirava, observava, estimava i abraçava… intensament. Era un comiat. Diuen que Déu Nostre Senyor s’endú les ànimes com un jardiner quan cull les flors: quan les veu més boniques. 

PS. Oi que l'avi Jaume va néixer un dia onze d'un mes onze, a les onze? 

[Francesc] A Salamanca a peu

El besavi va néixer a Montblanc en el si d'una família pagesa de la qual no n'era l'hereu i que es coneix com Cal Pepis —d'aquí el nom de la tieta Pepis.
Fa uns anys vaig preguntar per Montblanc si coneixien aquest nom i em van dir que sí i que tenien una ferreteria allà mateix. Ho explico per si algú té ganes de fer treball de camp.
El fet significatiu que sempre ha explicat la mare sobre el besavi Jeroni fa referència a una obra de teatre de la qual desconec el context: no sé si era l'escola, la parròquia o algun altre lloc. El fet és que van repartir els papers i van fer una lectura en veu alta. Ningú sabia ni es va adonar que el besavi Jeroni no sabia llegir i que s'havia après el paper tant sols escoltant-ne la lectura. Quan això es va saber va sorprendre tothom perquè sembla ser que va representar l'obra perfectament. Això va ajudar a persuadir el seu entorn que el nen o el jove —no sé quina edat tenia— servia per a l'estudi i d'aquí que l'enviessin a estudiar a Salamanca on hi va anar... a peu.
El següent fet significatiu que conec ja el situa a Oliana on hi va anar a fer de mestre i és on va néixer el nostre avi. Hi devien viure bastants anys ja que sempre he sentit explicar que l'avi cada dia de bon matí pujava a una ermita que hi ha als afores d'Oliana a fer d'escolà. Va tenir dotze fills dels quals no sé quants van sobreviure. Passats els anys van anar a Barcelona on va fundar una escola. La mare em va dir que ella no el va conèixer ja que va morir abans que ella nasqués.
Recordo un dia que del darrera d'un quadre que l'avi tenia a la seva habitació en va sortir una foto del besavi Jeroni encoberta entre la pintura i la fullola del dors. Em va dir la mare que l'avi l'havia amagada perquè... li feia molta pena.
De la besàvia tant sols sé que va néixer a l'Espluga de Francolí. Crec que es deia Teresa —vindria d'aquí el nom de la tieta Tere?
Per acabar encara una altra cosa. Sembla que la besàvia, en néixer la mare, va escridassar l'avi i ell, en adonar-se que era una altre nena, va exclamar: «Per a això no calia haver patit tant!». Però aquesta anèctoda cal posar-la en el seu context ja que entre la tieta Tere i la mare hi van haver dos aborts i els dos van ser de nens.

[Mingu] Incorporar la quotidianitat

Jo diria que l’enfoc des del punt de vista de les anècdotes dóna molt de sí. Últimament es parla (La Resistència Íntima de Josep Ma. Esquirol) de la «quotidianitat» i de la vida com un camí de retorn a casa —en aquest sentit vam ser uns precursors amb el nostre anterior bloc—. L’avi va incorporar en la seva vida la quotidianitat: el pessebre, les coques, els postres, i les converses: algun dia haurem de parlar de les llargues converses de l’avi amb la mare.
Tot això l'avi ho va fer amb un marcat i volgut esperit franciscà. Era sobri l’avi? Crec que sí. Tot això val la pena de recuperar-ho perquè és valuós. No podem deixar que s’enfonsi en l'oblit, tal com la Verge del Carme no va deixar que això passés amb l'avi. Quina edat tindria l’avi el dia de l’escena de la platja?

[Santi] Preguntes

Potser el Pere insinuava —exagero— que per parlar de l'avi caldria trobar un «comú denominador» de tots els avis del món. Potser d'aquesta manera es podria parlar de coses que interessessin a totes les persones ja que totes elles tenen o han tingut avis.
L'avi des d'un punt de vista històric? L'avi des d'un punt de vista ideològic? L'avi des del «seu propi punt de vista» —seria possible això? seria digne intentar fer-ho tan sols amb la imaginació d'un escriptor o seria barra? L'avi des del punt de vista de les dades objectives que se'n poguessin recollir? L'avi des del punt de vista de la informació genètica? L'avi des del punt de vista de les anècdotes?
Podríem dir aleshores que parlaríem d'un avi d'«interès» més o menys «universal»?
Més preguntes: Per què ara, a la nostra edat, ens ve el voler parlar de l'avi? Són preguntes a la vista de la mort? Són preguntes a la vista de la vida?
Les paraules «vida» i «avi» lliguen com si una fos la conseqüència de l'altra. La conseqüència de la vida serien els avis sense els quals nosaltres no hauríem conegut la paraula vida? Totes les preguntes sobre avis són preguntes sobre la vida? Com i qui respòn a aquest tipus de qüestions? És com si els avis haguessin de portar sota del braç les respostes a aquests enigmes que ells per a nosaltres són, com si ells en tinguessin la informació i fossim nosaltres els pocatraça que no els sabem descodificar. «El codi de la vida».

[Maite] La Montserratina

L'avi mantenia una postura corporal dels qui es fan respectar. Dempeus i amb el cap ben dret et mirava sempre als ulls. Tenia uns ulls blaus, era guapot i sempre hem dit que el cosí Xevi és el que més retirada hi té. Però, entre picar el martell per fer un llit o forjar una pajarita, tampoc hi ha tanta diferència amb maniobrar amb el bisturí o el martell per construir un vaixell. Aquí doncs, deixo una porta oberta per parlar dels gens Bertran.
L'avi Josep era geni i figura. Tenia conversa. Era senyor. Quan venia convidat a casa a dinar o a berenar portava coca d'una pastisseria que hi ha al carrer Comptal: La Montserratina. A les tardes solia anar a prendre el cafè a la cafeteria de El Corte Inglés. «Vaig al centre», deia.
Tenia molt control de les filles i les filles el tenien molt controlat a ell. Tot un tema, aquest del control: el control dels pretendents de les seves filles, el control de les cartes d'amor que un soldat de Sevilla li escrivia a la tieta Carmen...
La construcció del pessebre era tot un esdeveniment i cada any era visitat amb gran interès. El pessebre tenia un gran valor tradicional per una família educada segons els criteris cristians.
L'avi mai va viure sol. En morir la iaia Conxita va continuar vivint amb la Mercè, el Carles i els tres fills-cosins. Venia a casa de visita per les tardes des del carrer de Sant Lluís fins al carrer de l'Escorial. S'asseia en una butaca del menjador i recordo converses sobre el passat: la guerra, el seu avi —o era el seu pare?— violinista... Parlava amb aquells llavis prims i amb autoritat. La mare li solia preparar una sopeta de pa amb farigola i jo algunes vegades aprofitava per sopar amb ell.
L'avi era de dretes i recordo amb una mica de mala consciència que en les primeres eleccions democràtiques —ell estava molt envellit i gairebé no sortia de casa— el vaig anar a buscar per fer-lo votar al... Partit Socialista Unificat de Catalunya. Ni se'n va adonar, el pobre!
Una altra trapelleria que li vaig fer va ser un diumenge que em va venir a fer companyia perquè els pares van haver d'anar a l'Ametlla. Tenia 12 anys i estava ingresada a l'hospital per l'operació de la cama. Jo estava estirada al llit sense poder moure'm i ell assegut en una butaca de l'habitació. Ens miravem sense parlar i de cop em van venir tantes ganes de plorar que no vaig poder parar en molta estona. Pobre, no s'ho mereixia: havia tingut la delicadesa de no voler deixar-me sola tot el dia.
L'avi... ara el veig en les fotografies familiars: algunes vegades somriu però mai ho fa esclafint cap riallada o petant-se de riure.

[Pere] Reflexions

Estem banalitzant la figura de l'avi com es fa amb tota persona que es «construeix» a base d'anecdotes? Que jo sàpiga, l'avi va treballar seriosament fent llits i cadires de rodes pel Cotolengo, per més franquista que fos la institució. Donava classes a Oliana —no sé de quin grau ni a quina escola i ni tan sols sé va ser ell o el seu pare, el besavi Jeroni—, tenia dues pistoles —una de fogeig i una de debò—, em sembla que va passar un temps a Gualba —a Gualba s'estava allunyat dels successos de Barcelona?—: Algú hauria de posar una mica de «memòria real i objecticva»... nosaltres érem nens. Un llibre no es fa tan sols amb anecdotes d'infants...

Però veig que jo també caic en el parany. Per exemple, ara em ve per recordar l'altre avi —l'avi Domingu Manubens— que col·leccionava encenedors, capsetes i feia solitaris. Treballava de viatjant —pertanyia als quadres de l'empresa— i va ser salvat de l'afusellament pels seus companys «inferiors» que el consideraven persona intatxable i social...

També recordo quan la tieta Mercè festejava amb el Carles que venien a les nostres acampades i en Carles —el tiet Carles— que era, probablement, el mes «viatjat» de tots: parlava anglès i alemany... poca broma amb les histories dels Bertran...

Potser allò que ja s'ha parlat del famós «com em veieu?» tingui a veure amb el que sempre em deia la mare: «Pere, no perdis les formes!» o qui sap si amb el fet que l'avi Domingo hagués donat la carrera de piano a la tieta Maria i al pare?...

Ui, ui... la cosa es complica.

Són els records personals que la compliquen? Cal posar-hi una mica d'objectivitat a tot plegat? Com fer-ho? A aquestes alçades qui podria entrar en la pell de l'avi per dir: «És així» o «Fou així» o «Sóc així»?

Tot relat, per més real i exhaustivament documentat que estigui, pot deixar mai de ser una ficció?

[Mingu] El «biu-bau»

Quan érem petits l'avi ens feia el biu-bau, o sigui, ens agafava amb les mans per sota els braços i ens gronxava primer amunt: «biuuu!», i després avall: «bau!», amunt i avall, amunt i avall: biu... bau, biu... bau. Al principi el biu-bau havia de ser lleuger i suau: no pots agafar un nen de sis mesos o un any i deixar-lo espantat amb un vol estratosfèric, però més endavant el joc s'anava envalentint. Si hi havia reunió familiar també hi havia cua de nens: «Ara jo, ara jo!». La cosa havia d'acabar amb un: «Ara prou, que l'avi ja no pot més!»

—o—0—o—

També deia: «Biiiiuuuu-boooouuu» o Viuuuu... Bouuu!»

[Francesc] Miracles

Crec que serà divertit veure com a cada casa s'explicaven les mateixes històries des de diferents punts de vista. La història del riu Francolí i la del remolí a casa s'explicaven com a dos escenes diferents. La primera es refereix a el besavi Jeroni i segons la mare anava així:

«Un dia en Jeroni va veure el capellà de Montblanc sol al pont del diable fent uns gestos molt estranys com si s'estigués barallant amb algú. Quant en Jeroni el va veure s'hi va acostar i li va preguntar si li passava alguna cosa, a la qual cosa el mossèn va respondre: res, és aquest poca-solta del "banyetes" que em volia tirar al riu...»

L'altre història, a casa s'ha explicat desenes de vegades i sempre amb l'aclariment: «i l'avi no era d'explicar històries». La mare explica que... 

«L'avi estava de viatge de feina visitant clients pel nord d'Espanya quant va veure una platja deserta i li van venir moltes ganes de banyar-se. Un cop dins de l'aigua es va veure arrossegat per un remolí.. Quant es va veure vençut per la força del mar es va encomanar a la mare de Déu del Carme ("Patrona dels mariners": aquest aclariment sempre l'ha fet la mare) i li va demanar ajuda. Llavors va sentir com una mà l'agafava i quan es va despertar era a la sorra de la platja sà i estalvi». 

Diu que per això la primera filla es va dir Carme i diu també que mai més es va tornar a banyar al mar... La primera història a la mare sempre que l'explica se li escapa una mica el riure. En la segona sempre a deixat prou marge per a que pensem que va ser un autèntic miracle.

—o—0—o—

En tenia el concepte, l'idea general, però no el relat tan concret i ben contrastat que ens has regalat i que identifico com el mateix que li havia escoltat a la mare fa molts anys. Reconec que la meva pobre creença religiosa, quan alguna vegada entra en crisi, reposa no en arguments o consideracions «teològiques», sinó en alguns relats d'aquest estil, provinents de persones en qui tinc posada la confiança o alguns, simples però contundents, que a mi mateix m'hagin «passat».[Mingu]

—o—0—o—

La versió del Josep Maria de l'escena del capellà al Pont Vell vol que aquest mossèn fos sant Antoni Maria Claret. Efectivament, per dates podria ser ja que el sant va estar dotze dies a Montblanc predicant. La interpretació que vaig fer de les paraules del Josep Maria l'explico entre d'altres coses aquí.

[Mingu] La forja

M'agrada llegir el que expliqueu i crec que tots estem immersos ja en els records.
Hi ha el tema de la forja.
Jo no sé si l'avi forjava el ferro o si s'ha de dir que el treballava.
Els qui vivíeu amb ell o el veieu habitualment ho heu de saber molt millor i m'agradaria que ho expliquéssiu.
Jo, d'això, en sé això: sé que l’avi feia «pajarites», burrets i aneguets, espalmatòries de campana o de forma quadrada amb un peu llarg, cofres petits amb tapa, marcs de ferro per penjar una de rajola…
Un dia li vaig preguntar com feia les «pajarites» de ferro. Em va contestar que les feia «amb les ungles i les dents».
Un dia explicava que havia desafiat algun conegut de les seves passejades (un altre tema llarg!) a fer una «pajarita» com les seves. Crec que li havia dit al conegut que ell no escalfava el ferro per a res i aquest n'era el mèrit o la dificultat.
També em sona sentir-li dir que alguna part de la talla o la soldadura de les peces d’objectes més complicats com la espalmatòria de cucurutxo, l’encomanava a algun ferrer o manyà. El que sé segur és que lluitava amb el ferro, li costava i havia de fer força proves abans d’arribar a trobar la forma desitjada. Crec recordar que la mare li va demanar que li fes un burret de ferro i més endavant també els aneguets: per a ella tenien significat i n’hi havia encomanat per a persones amigues. Recordo haver vist els patrons de paper dels burrets. A casa nostra, a Santpedor, tenim una espalmatòria de cucurutxo.

—o—0—o—

La manera de treballar era la següent: demanava als ferrers coneguts que li guardessin retalls de troços de ferro. A casa, amb la serra els ajustava la mida i damunt un coixinet molt atapeït amb a cops de punxó els assenyalava i els rebaixava per un costat i per l'altre. Després, amb uns copets molt precisos prefigurava la «pajarita». Vegeu l'esquema a la pestanya Imatges d'aquest bloc. El fet que treballés damunt un coixinet era per evitar els sorolls «molestos». Potser això explica què vol dir treballar «amb les ungles i les dents»