Jeroni. Sobre el besavi puc afegir algunes coses més a les que ha dit el Cesc. El segon cognom és Serret. Va ser una persona molt bondadosa i generosa. Va començar a estudiar de gran i, en poc temps, va fer la carrera de filosofia i la de filologia francesa. Va publicar un llibre de gramàtica francesa i va donar classes al seminari de Barcelona. En el seminari a més s’encarregava de comprar el menjar. Va conèixer a la seva dona (algú en sap el nom?) al mercat de la Boqueria on ella hi tenia una parada. Junt amb el cardenal Casañas, va fundar una escola, anomenada «Sagrada Família», que va aconseguir prestigi i tenia alumnes de families acomodades. Vivien en una casa al carrer del Pi i tenien una bona posició econòmica. El cardenal Casañas li proposà d'obrir una escola a les comarques de Lleida. En contra del que opinava la seva dona que era més pragmàtica, varen deixar tot el que tenien a Barcelona i es van traslladar a Oliana on van viure en una casa prop del castell. Arribats a aquest punt la història es torna confusa i sorgeixen interrogants (A causa de cert conflicte el cardenal Casañas ha de fugir del país i perderen les escoles que havien fundat? Es venen les escoles perquè el cardenal necessitava els diners? El besavi perd els drets que tenia sobre les escoles perquè, en un excés de confiança, no disposà de cap paper legal que ho acredités? o...). El cas és que el besavi es va quedar sense diners i es va veure obligat a donar classes com a mestre de l’Estat a Arbeca. Aquests canvis el van enfonsar anímicament i va entrar en una depressió i tristesa de la qual no en va sortir mai. Crec que la foto a què es referia el Cesc que l’avi guardava amagada és d’aquesta època, en ella hi surt el besavi, molt desmillorat, amb els seus alumnes.
Els besavis van tenir 12 fills, dels quals només 4 van arribar a adults: Raimon —Raimundo—, Encarnació, Teresa i Josep.
De Raimundo es diu que era molt intel·ligent però un bala perduda. Havia estudiat per capellà però, quan li faltava poc per llicenciar-se, es va córrer tal farra que el van expulsar del seminari. Després va estudiar la carrera de dret, se’n va anar a Madrid, es va casar amb una vídua d’una família aristocràtica —els Ponce de León— i va portar una vida crapulosa. Una vegada l’avi el va anar a visitar a Madrid, on va ser rebut amb un luxós cotxe de cavalls i amb criats que li portaven la maleta, la qual cosa sembla que no li va agradar gens. Després d’aquesta primera impressió i del que va presenciar, s’hi va quedar pocs dies, va marxar i no es van tornar a veure mai més.
Encarnació va ser mestra itinerant. Quan la van destinar a Les va conèixer a un carabiner extremeny molt simpàtic i bona persona, Cándido Pascual, amb qui es va casar. Van tenir 5 fills: Ignacio, Oriol, Teresa, Josefa i Luisa (les famoses «primas»). La guerra va ser especialment tràgica per a aquesta família.
Teresa, «la tieta de Tarragona», era una persona amb molta energia, de tracte difícil però amb un gran cor. Es va casar amb un ferroviari, guardaagulles, que es deia Melcior. No van tenir fills.
Una anècdota que pot il·lustrar el seu caràcter: en l’època que vivia a Barcelona, un dia va anar a Montblanc vestit elegantment per a una celebració. Al passar per un camp va veure un pagès jove que treballava d’una manera que no li va semblar adient, es va aturar, es va treure la levita, va agafar una eina i va ensenyar a aquell jove com ho havia de fer. Un altre fet destacable, i que té certa similitud amb el «miracle» que va salvar a l’avi Josep de morir ofegat: un cop que estava nedant al mar va ser atacat per un pop molt gran i, quan estava a punt de donar-se per vençut, va sentir una força que el va alliberar de la bestia que l’immobilitzava i que el va propulsar cap a la platja.
I, per acabar, com passa a casa sempre que es parla d’aquests esdeveniments, aprofito l’avinentesa per recordar que el Carlos, abans de ser gendre de l’avi Josep, va patir un esvaniment mentre es banyava a La Fosca de Palamós que hagués estat fatal de no ser que entre les poques persones que hi havia a la platja una era un metge que, casualment, duia al seu maletí el remei necessari. En aquest cas, hi ha una noticia que va aparèixer en les pàgines de successos d’un diari local que ho acredita...