Al llibre de l’Apocalipsi sant Joan explica com en un indret hi havia uns ancians i cada un d’ells tenia una arpa i una copa d'or plena de perfums que eren les pregàries del poble
Quan ho he llegit he pensat en l’avi Josep perquè qui sap si aquests ancians del text també eren avis
L’avi tenia una arpa: una música. Amb el martell picava el ferro que era la seva arpa. Això és veritat. Aquesta música ens ha arribat
Però l’avi també tenia una copa que era plena de paraules i de silencis. Així, cada vegada que parlava, cada vegada que li venia una paraula a la boca ho feia acompanyada del corresponent i previ silenci que precedeix a tota paraula. Eren unes paraules i uns silencis que, per destil·lació, emanaven uns perfums extraordinàriament vius, intensos i de gran fragància. I aquests eren els perfums que eren les pregàries del poble que, de tan inspirades, arribaven fins allà on havien d'arribar: a nosaltres. A no-altres, perquè aquestes grans olors la fragància de les quals era per a nosaltres tan fàcilment perceptible des de molt lluny, solsament les sentíem nosaltres que érem d'aquest poble. Un poble anomenat Bertran