L'avi es va esfondrar en morir l'àvia Contxita. No va tornar a ser el que era. Arrossegava tristesa. Va canviar. Va perdre peu. I això el va dignificar. Dit d’una altra manera: ens va donar a entendre que estava molt enamorat de la seva muller per més que, al fer de l'epoca, semblés que la menystenia. L'avi era sensible.
Quan vaig estudiar a Navarra vaig aprendre que al País Basc imperava un matriarcat: era la dona la qui prenia les decisions importants de la família que passaven per l'economia més petita o per l’educació dels fills. L’home era qui ho regia tot i tenia la potestat i la decisió. Però la dona tenia un paper fonamental, callat, semisecret però cabdal. Regia la sensibilitat dels fills i de les filles. La mare era la poesia, la música, l'ensenyança subtil. Deu ser per això que Catalunya es el país del llibre i la rosa. L'avi estava totalment immers en aquesta cultura. De què, sino, feia «pajarites» o llits per a malalts? Geni i figura però amb una sensibilitat més que profunda. Histriònic però amb un cor que pel que anem veient ha arribat fins a l'últim dels Bertran. Fa poc que parlàvem que l’important c'est la rose, oi?. Potser aquest era un dels seus misteris o una de les seves característiques més secretes i encisadores. Ferm davant tothom. Sensible en el mes profund però conformador. Altrament no n'estariem parlant amb aquesta admiració i amb tanta dedicació. Segur que l'avi quan visitava les seves filles pensava si s'havien maridat bé: una un banquer, una altra un advocat, una altra un empresari i la petita un executiu de multinacional. Tot això amb els clixés dels anys 1950. I ell recorria el seu propi llegat. És més, vivia a casa d'una filla. Comparat amb la seva joventut, formació i decurs vital, segur que això significava alguna reflexio d'aquest aire que tothom li reconeix. Però també era prova del seu esperit inquiet. Provo de no banalitzar quan parlo de l’avi però veig que no tinc paraules per ordenar-ho i dir-ho.
Tampoc hem d'oblidar que l'avi va consentir, amb la mateixa sensibilitat que per els llits i per les cadires de rodes, que la seva família s'eduqués en la música. Potser era cosa de l'època. Recordo les classes de guitarra que un professor donava al Josep Maria —com ho devia veure el tiet Jordi des de la seva mirada tan realista?— Hi havia piano a casa seva, a casa nostra i al carrer de les Camèlies. Això marca la vida quotidiana. Això és un valor generacional. Hem viscut entre les plomes d’una èlit? Respecte per la cultura quan venia de la misèria cultural franquista? Un privilegi? Un noucentisme de pobre? Sí, a cavall de dos segles. Sense tenir diners tenir la mirada posada en els valors de la cultura. Menjar de privilegiats o d'inteligents com l'avi? Com el recorregut per la Barcelona pròpia i conquerida: viure prop del centre.
Tot i que alguna vegada he pogut titllar això que anem escrivint de una suma de «detalls sense importància» no puc evitar la impresió que em fan perquè en paral·lel veig o imagino la gent passejant, els treballadors, els burgesos, el colmado Angelet de la cantonada del carrer de sant Lluís. Veig la vida. La vida en el seu contingut ideòlogic i històric.
Quan algú vegi al Josep Maria li diu que des de la seva cadira de rodes ha provocat un tsunami. I això és molt bo: és vida.