Algunes impressions
Sobre el seu «Com em trobeu». —de vegades també deia «Com em veieu?»— i aixecava els braços fent un aleteig de gallina lloca per demostrar la seva agilitat i flexibilitat. D'altres vegades els abaixava fins a tocar el terra amb la punta dels dits.
Sobre els pessebres. Els pessebres: impressionants. Dèiem: «—Encara no està acabat? —Quan podrem anar a veure’l?». El dia de l’estrena obria un llum de 125w que hi havia dins el pessebre i podies mirar per totes les finestretes que hi havia fet per poder observar les diferents escenes: la porta de naixement, la porta dels pastors, la porta del riu, la porta del caganer...
Sobre sant Jeroni, el Josep Ma. explica que va tenir sort de néixer el dia de sant Josep perquè sinó li hagués caigut a sobre el nom de Jeroni.
Sobre el seu «Vaig a Barcelona». Cal dir abans de començar aquest comentari que, tot i que l'expressió l'utitzava molta gent de Gràcia, a l'avi li venia de quan vivien al carrer de les Camèlies. En aquells anys era un carrer on la ciutat perdia el nom. Per anar a Barcelona des del carrer de les Camèlies calia caminar mitja hora per camins sense adoquinar fins arribar aproximadament a Escorial a l'alçada de la Verge de Montserrat. Allí s'agafava el tramvia 24 —hores de trajecte— fins arribar a la plaça de Catalunya. Doncs bé l'anècdota és que recordo com sovint, des del carrer d'Escorial, agafava el 5 per anar al Corte Inglés a prendre un cafè amb llet a la cafeteria de l’última planta. De vegades feia una circumvalació amb el mateix 5: pujava i baixava, després de donar tota la volta, a la mateixa parada de Pi i Margall que aleshores tenia el nom de General Sanjurjo. Això, anteriorment ho feia agafant el tramvia 39 a la Plaça Rovira.
Sobre miracles. Jo, el miracle del remolí l’ubicaba al pantà de Sau. Un altre miracle fou una estatueta tallada en fusta de sant Francesc que va caure o va ser llençada a una foguera però que no va arribar a cremar i que després del miracle li va reconstruir el cap que va quedar malmès amb les seves mans de plata que tenia. Aquesta talla la tenim encara a l’Ametlla
Sobre la boina. Ningú ha parlat de la boina. A l’hivern sempre anava tapat amb una boina negre impecable. Després que morís li vaig demanar a la tieta Mercè que em donés una de les boines. Tot i que també duia barret Un barret elegant per les ocasions especials.
Sobre el naixement de la tieta Mercè va deixar anar la famosa expressió «Tant d’esforç total per fer una altra guardioleta».
Sobre les montserratines. La Montserratina, és clar, quan venia a berenar o a sopar. Els dissabtes o diumenges, però, portava una coca especial farcida de cabell d’àngel i crema i arrebossada de sucre i pinyons —delit de les caderneres com ja s’ha dit— que era un delícia.
Quan venia a casa a sopar la Tere sempre li feia de postres poma bullida i abans de començar el postre deia: «No tens una galeteta, nena?». Una altra expressió seva per quan el menjar era massa fort: «Va barata la sal, oi?».
Ens acompanyava a tirar la carta als reis del Corte Inglés.
De la iaia evidentment no recordo res: va morir el gener de l'any 1962, l'any de la nevada, i jo vaig néixer el maig. Sempre he tingut la sensació per quan les tietes o la mare explicaven coses d’ella que devia ser una persona encantadora o molt tendre però també deien que li agradava bastant de fer la punyeta a l'avi i que sabia com fer-lo enrabiar a la mínima de canvi.