dissabte, 19 de novembre del 2016

[Santi] Quan el Josep Maria em va parlar...

Quan el Josep Maria em va parlar del «llibre de l’avi» em deia que ell es deia com l’avi, que havia nascut el dia de sant Josep i que un nét seu també es deia Josep. Parlava com si en aquest cúmul de casualitats hi hagués d’haver un sentit amagat. Una mena de nissaga de Joseps? Unes característiques genètiques diferents i especials?
El pare —l’avi Jaume— va néixer un onze del més onze a les onze i tots els seus carnets, passaports, matrícules de cotxe i llibretes de la Caixa, sumades les xifres, sempre donaven onze. Vol dir alguna cosa, això? És fruit de l’atzar?
Es cert que no hi ha res que no tingui sentit i que tot significa «amb» alguna cosa però saber-la no és a les nostres mans. Tots naixem marcats i, a poc que busquem, tots trobarem casualitats com aquestes en la nostra vida amb els seus codis secrets que només coneixem nosaltres.
El fet, però, és que ens passen coses com aquestes i ens sembla que tenen una significació que quan volem esbrinar-la s’esvaeix en generalitats o divagacions que no arriben a concretar-se mai en res.
Hi ha moltes disciplines que estan a l’escolta de la tirada que entre la gent tenen aquestes volences: regresions, constel·lacions, tarots, astrologies o teràpies alternatives de tot color. La pregunta, però, segueix sense resposta. Per què? Potser perquè en el fons esperem una resposta lluminosa que ho expliqui tot, fins i tot nosaltres.
A l'evangeli de sant Lluc trobem aquest relat:
A Jesús, una vegada li proposaren aquesta qüestió: «Mestre, Moisès ens va prescriure que si un home casat mor sense fills, que el seu germà es casi amb la dona del difunt per donar descendència al seu germà. Doncs bé: hi havia set germans. El primer, que era casat, morí sense fills. El segon, i el tercer, i així fins al setè es van casar amb la dona del difunt i moriren sense deixar fills. Finalment ella també morí. Aquesta dona, per tant, en la resurrecció, de quin dels set serà l'esposa? Perquè tots set s'hi havien casat».
Ell els respongué: «En el món present els homes i les dones es casen, però els qui Déu considerarà dignes de tenir un lloc en el món que vindrà i en la resurrecció dels morts no es casaran, perquè ja no podran morir mai més. Pel fet de tenir part en la resurrecció són igual que els àngels i són fills de Déu. I que els morts han de ressuscitar, Moisès mateix ho deixa entendre en el passatge de la Bardissa que no es consumia, quan diu que  Déu no és Déu de morts, sinó de vius, perquè, per a ell tots viuen».
Crec que coses com les anècdotes que estem comentant ens interpel·len en qüestions que, partint de determinats fets d'«aquest món» demanen la seva resposta en un «altre món»: un món on mai no es mor. Perquè és sabut que l’home «mortal» per definició sempre haurà de buscar la immortalitat. Aquesta informació està impresa en tots els nostres codis genètics: busquem ser immortals... com Déu. Busquem ser déus. Aquest no és que sigui un lloc comú, és el lloc comú de tots els homes mortals: un lloc on ja no podran morir mai més, el tan anhelat lloc dels àngels