[Santi] Sec i contundent

Una sacsejada i una descarregada que a mi em semblaven molt grans seguien a les veus que retrunyien: «—Va?» i tot seguit: «—Và!». 

L'avi, vestit amb un hàbit negre, portava lligada a l'alçada del baix ventre una cassoleta de cuir amb l'interior de vellut vermell molt desgastat que, com que era petit, em quedava a l'altura de la cara.

Quan arribava el moment del traspàs de l'enorme crucifix a un altre portador cridava: «—Va?» amb la cara congestionada, però allò que més recordo és el so de les quatre mans agafant de cop amb una sorollosa i seca cleca la creu, tot traspassant-la d'una cassoleta a l'altre amb el corresponent cruixir adust provocat per la descàrrega del pes.

Després d'uns passos l'oficiant llegia: «Desena estació. Despullen Jesús i li donen fel i vinagre» i de genolls es cantava: «Us adorem, oh Crist, i us beneïm que per la vostra Santa Creu heu redimit el món». Aleshores es reprenia la processó: «Per vostra Passió sagrada, adorable Redemptor, perdoneu altra vegada aquest pobre pecador».

«Onzena estació. Jesús és clavat en la Creu»

[Santi] De com l'avi m'explicà el misteri de la Trinitat

Un dia l'avi em demanà que l'ajudés a baixar una cadira que ballava al taller. De les quatre potes n'hi havia dues que no tocaven a terra. Després d'examinar-la a fons va fer unes falques petites de fusta que va encolar molt meticulosament després d'ajustar els encaixos amb uns copets de martell.
(«—Té, deixa la cola damunt el banc i ara porta'm el martell petit»)
Després de fer nombroses proves de resistència per tots costats encara va haver de llimar amb la raspa una de les potes perquè totes quatre toquessin al mateix temps a terra. Quan vem acabar i mentre endreçàvem el banc anava parlant.
—Ara ja està. Ara ja no balla. La teva àvia podrà estar contenta. Ara qui s'hi assegui ja no haurà d'estar pendent de veure com es posa perquè no balli i podrà menjar de gust i tranquil. No és bo que les coses ballin. Un apuntalament sempre ha de ser segur i fixe. Això, veus, no hauria passat mai si la cadira hagués tingut tres potes. Aquestes no ballen mai.
Jo vaig imaginar de fer ballar una cadira de tres potes i vaig veure que era impossible, basculés cap on basculés el meu pes.
Aleshores digué:
—Per això Déu és trinitari; per això té tres potes. No balla mai i ens en podem fiar del tot. Les coses serien molt diferents si Déu fos quaternari o binari. Això ja ho entendràs quan siguis gran.
Recordo que em vaig quedar amb les ganes de fer-li aquestes preguntes:
—Avi, hi ha cadires de dues potes? I d'una? I de cinc?

[Santi] Per amor

Un dia li vaig preguntar:
—Avi, els Bertran som «escollits» o «especials» o «privilegiats» d’alguna manera?
L’avi em digué:
—Déu no t’ha escollit a tu per amor a la família sinó que va ser la família la que fou escollida per amor a tu.

Però el Senyor no havia escollit el seu poble per amor del temple, sinó el temple per amor del seu poble. 2 Ma 5

[Santi] Presentar presentant-se

Un dia l'avi em digué:
—Vols que ho presentem?
—Avi, que vol dir presentar?
—Vine que t'ho ensenyaré.
Aleshores treia un paper de la cartera. Solia ser groguenc de vell i el desplegava damunt la taula ensenyant un dibuix a llapis amb indicis d'haver estat corregit nombroses vegades. Després, d'un calaix de la tauleta de dormir, treia un paquetet on hi havia embolicades petites peces de ferro que anava col·locant damunt el dibuix. Quan acabava deia: «Ara ja ho tenim presentat. Com ho veus?»

—o—O—o—

Presentar, doncs, era posar provisionalment coses al lloc on han d'anar col·locades per veure si van bé o si cal modificar-les però també era una manera d'explicar alguna cosa inexistent que encara no era res i era una manera de donar-la o d'oferir-la tot ensenyant-la i també era una manera de «fer temps», en aquest cas de «fer present».
Era un moment màgic per excel·lència. Els ulls se m'obrien com taronges sempre que pronunciava aquesta paraula, ja que molt probablement alguna cosa inaudita aviat apareixeria davant els meus ulls com a certa, ja fossin els cròquis dels somiers o dels seus capçals però també les filigranes de les capsetes o dels marcs que mai va deixar de fer.
L'avi es feia present i es presentava a ell mateix quan, dels molts trocets de ferro que tots som, ell ens sabia preguntar: «Com em veieu?». L'avi era aquesta presència presentant, presentant-se i presentada a l'acte com quan també deia: «Estic meditant».