L'avi Josep era geni i figura. Tenia conversa. Era senyor. Quan venia convidat a casa a dinar o a berenar portava coca d'una pastisseria que hi ha al carrer Comptal: La Montserratina. A les tardes solia anar a prendre el cafè a la cafeteria de El Corte Inglés. «Vaig al centre», deia.
Tenia molt control de les filles i les filles el tenien molt controlat a ell. Tot un tema, aquest del control: el control dels pretendents de les seves filles, el control de les cartes d'amor que un soldat de Sevilla li escrivia a la tieta Carmen...
La construcció del pessebre era tot un esdeveniment i cada any era visitat amb gran interès. El pessebre tenia un gran valor tradicional per una família educada segons els criteris cristians.
L'avi mai va viure sol. En morir la iaia Conxita va continuar vivint amb la Mercè, el Carles i els tres fills-cosins. Venia a casa de visita per les tardes des del carrer de Sant Lluís fins al carrer de l'Escorial. S'asseia en una butaca del menjador i recordo converses sobre el passat: la guerra, el seu avi —o era el seu pare?— violinista... Parlava amb aquells llavis prims i amb autoritat. La mare li solia preparar una sopeta de pa amb farigola i jo algunes vegades aprofitava per sopar amb ell.
L'avi era de dretes i recordo amb una mica de mala consciència que en les primeres eleccions democràtiques —ell estava molt envellit i gairebé no sortia de casa— el vaig anar a buscar per fer-lo votar al... Partit Socialista Unificat de Catalunya. Ni se'n va adonar, el pobre!
Una altra trapelleria que li vaig fer va ser un diumenge que em va venir a fer companyia perquè els pares van haver d'anar a l'Ametlla. Tenia 12 anys i estava ingresada a l'hospital per l'operació de la cama. Jo estava estirada al llit sense poder moure'm i ell assegut en una butaca de l'habitació. Ens miravem sense parlar i de cop em van venir tantes ganes de plorar que no vaig poder parar en molta estona. Pobre, no s'ho mereixia: havia tingut la delicadesa de no voler deixar-me sola tot el dia.
L'avi... ara el veig en les fotografies familiars: algunes vegades somriu però mai ho fa esclafint cap riallada o petant-se de riure.
