Amb l'avi vaig anar un dia a passejar amb les Golondrinas al port i vem veure plegats Ben-hur i El Puente sobre el rio Kwai. Els pessebres, un esperat ritual de cada Nadal, com ja dieu, tambe la forja de tot tipus, joiers, pajarites, etc... anells de claus, els penjolls hippies, de petits ferrets curosament enllaçats. La butaca on reposava i segurament meditava com dius Mingu, les sopes que tant li agradaven, i aquelles mans hàbils de dits rexonxons una mica com les de la mare, la néta i algú més de la familia...
La iaia Conxita somreia...
De bastant gran va venir amb els pares a Can Noguera, a Llagostera. Venien per quedar-se uns quants dies, ja era besavi. Un dia de la seva estada allà em va explicar l'anècdota del bisbe de la Seu que va anar a visitar el Rector de Vallfogona...
La iaia Conxita observava...
Tinc una foto de l'estada a aquell mas que buscaré perquè la poseu al blog. M'heu fet pensar que la mare m'havia dit que li hagués agradat que un fill meu és digués Jeroni. Quan m'ho va dir vaig pensar en l'indi Jerónimo...
La iaia Conxita estimava i abraçava...
Un dia que l'avi va arribar a casa de la seva passejada fins la Rambla em va dir: «Nena, saps que he vist avui? Una noia que portava les ulleres de sol a dalt del cap» i és que per a ell era una extravagància que no entenia... Si ara aixequés el cap i veiés tot el que s'hi mou, oi?
La iaia Conxita ja no hi era...
Seure a un banc de la Rambla... Abans, per seure-hi es pagava i al Santi li va ensenyar com s'ho feia per esquivar el cobrador
Seure a un banc de la Rambla i veure la pel·lícula vivent de la vida...
Pregunta: Quina música li agradava a l'avi?
Resposta: La cançó d'amor i guerra
h o l a e s t i u e t d e s a n t m a r t í ! h o l a o n z e d e l ' o n z e !
—o—0—o—
Com un tapís de colors és tot el que ens va sortint. De la iaia Conxita, encara que curt, exacte, jo en tinc un sol record: no sé si del dia que va morir o poc abans. No sé quin any va morir. Sé que va ser la vigília del dia de Reis. Vam venir al carrer de Sant Lluís i em van fer entrar a l’habitació perquè em volia veure —volia veure el Minguet—. Em van pujar al llit i em va abraçar i acaronar; estava molt calenta, devia tenir febre alta. No recordo que cantés, però sí recordo que somreia, mirava, observava, estimava i abraçava… intensament. Era un comiat. Diuen que Déu Nostre Senyor s’endú les ànimes com un jardiner quan cull les flors: quan les veu més boniques.
PS. Oi que l'avi Jaume va néixer un dia onze d'un mes onze, a les onze?