De Montblanc. L'avi havia llogat una casa —avui ja derruïda— adossada a la muralla, a la part alta del Baluard de Santa Anna una mica més amunt del carrer del Joc de la Pilota que era una porta d’entrada de la muralla (vegeu foto per l’antic emplaçament). També hi anava a estiuejar la seva germana Teresa que vivia a Tarragona i que tenia un gos de nom «Blanquet». Aquí, a la casa de la seva germana, hi havia un premsa de vi que en l’època de la verema els de cal Pepis solien utilitzar. Un any a en Santi i a en Josep Maria els van honorar a estrenar la trepitjada de raïm. El berenar consistia en una llesca de pa, vi —o oli— i sucre. El trasllat des de Barcelona es feia en tren o amb cotxe.
El primer cotxe va ser un Citroën (vegeu foto a) amb el qual van tenir un accident. Hi viatjaven la tieta Mercè, en Santi, l’avi i conduïa el pare. La mare i jo —era massa petit— ens vem quedar a Montblanc. Eren dies de festes majors i anaven a Belltall. A l’alçada de Solivella el cotxe va tenir una pana i va quedar aturat. Un camió que baixava cap a Montblanc per veure un partit de futbol els va remolcar lligant el cotxe amb una corda. La Mercè i en Santi pujaren al camió i l’avi i el pare es quedaren al cotxe. Els conductors del camió anaven alegres d’haver begut i d’anar a beure més i no es van adonar que contagiaven la seva alegria a la velocitat. De repent, a l'alçada de La Guàrdia dels Prats un d’ells va exclamar que havien perdut allò que arrossegaven. Van fer marxa enrrera i a un marge, cap per avall i amb les rodes encara rodant, aparegué el cotxe, l’avi i el pare. El segon cotxe va ser un Citroën Stromberg (vegeu foto b). El tercer un Opel Olympia i finalment el quart un Seat.
Del riu. El pare guardava les càmeres velles o punxades de pneumàtics i a can Gayà —el garatge— les adobava i les inflava. Abraçats a elles ens banyàvem a uns gorgs que hi havia als afores, més enllà del Pont de Fusta, on començava a enfilar-se la carretera que puja al Coll de l’Illa
De Montserrat. Durant uns anys feia estades d’una o dues setmanes a l’hospederia de Montserrat. Es va fer molt amic del germà Esteve que era el responsable de la cuina. El Santi l’anava a recollir i divava amb ells. La sobrietat, el silenci, els sorolls mínims dels coberts, l’anar per feina, la lectura. El germà Esteva els va explicar que feia anys, quan la lectura consistí en El Crist de nou crucificat de Nikos Kazantzakis l’atenció era tan gran que els monjos s’oblidaven de menjar. També els va explicar l’anècdota que, acabada la guerra, Franco va voler fer un consell de ministres al monestir. La muntanya quedà presa pels militars. Poca estona després de començar les deliberacions es van quedar sense subministrament elèctric. Eren temps de restriccions. Explicava el germà Esteve que quan va tornar la llum veié com el dictador i els seus ministres s’havien amagat tots sota les taules... tement el pitjor. «L’avi anava a Montserrat perquè era —o havia estat— carlista»: aquesta és una hipòtesi de la qual se n’ha parlat molt.
Del carrer de les Camèlies. La torre l’anaven construïnt mentre vivien al carrer de Balcells. Venien de viure al carrer de Terrassa, un carreró llóbreg i sense sortida de Gràcia. Ens venia a visitar des de Badalona el tiet Amado, germà de la iaia, que feia de perruquer. Tots tres —l’avi, el Santi i jo— passàvem per les seves mans. Solia venir carregat amb un cistell ple de bledes del seu hort
De les sabates. Les comprava sempre a can Güell de la Rambla de Catalunya. Tenien fama de durar molt i d'estar ben fetes.
Dels tics. Sempre portava les sabates molt enllustrades —les hi netejava un limpiabotas profesional de la Rambla— i probablement per això, quan seia al seu sofà del carrrer de l’Escorial amb les cames creuades i estirades, amb un petit frec d’una amb l’altra sabata, les feia sonar amb un nyic-nyic repetitiu, impertinent i interminable. En tenia un altre que consistia a fer amb la boca com si mastegués un xiclet inexistent xerricant de tant en tant amb les dents.
De la Plaça de Catalunya. Ens portava a donar besses als coloms. Un dia, el Josep Maria es va posar a perseguir un colom fins que li va donar una patada. Quan ho va veure un senyor va esbroncar l'avi pel que havia fet i ell va sortir en defensa de l'acció injustificable del seu nét.
D'altres coses. Sempre anava ben vestit i net. Havia estat venedor o comercial per tot Espanya de Can Torres, una empresa que feia llits. També he sentit dir que una vegada l'avi va anar a veure el seu germà Oriol —d’aquí en nom de l’Oriol— a Madrid. Estava casat amb una marquesa i, com sigui que trigaven a rebre’l, mentre esperava al rebedor va decidir marxar agobiat per l’excés de luxe que es respirava en aquella casa. Iaia Conxita. Un dia ens va donar una cigarreta partida per la meitat al Santi i al Josep Maria i quan es va descobrir que havia estat ella la van escridassar.