Estem banalitzant la figura de l'avi com es fa amb tota persona que es «construeix» a base d'anecdotes? Que jo sàpiga, l'avi va treballar seriosament fent llits i cadires de rodes pel Cotolengo, per més franquista que fos la institució. Donava classes a Oliana —no sé de quin grau ni a quina escola i ni tan sols sé va ser ell o el seu pare, el besavi Jeroni—, tenia dues pistoles —una de fogeig i una de debò—, em sembla que va passar un temps a Gualba —a Gualba s'estava allunyat dels successos de Barcelona?—: Algú hauria de posar una mica de «memòria real i objecticva»... nosaltres érem nens. Un llibre no es fa tan sols amb anecdotes d'infants...
Però veig que jo també caic en el parany. Per exemple, ara em ve per recordar l'altre avi —l'avi Domingu Manubens— que col·leccionava encenedors, capsetes i feia solitaris. Treballava de viatjant —pertanyia als quadres de l'empresa— i va ser salvat de l'afusellament pels seus companys «inferiors» que el consideraven persona intatxable i social...
També recordo quan la tieta Mercè festejava amb el Carles que venien a les nostres acampades i en Carles —el tiet Carles— que era, probablement, el mes «viatjat» de tots: parlava anglès i alemany... poca broma amb les histories dels Bertran...
Potser allò que ja s'ha parlat del famós «com em veieu?» tingui a veure amb el que sempre em deia la mare: «Pere, no perdis les formes!» o qui sap si amb el fet que l'avi Domingo hagués donat la carrera de piano a la tieta Maria i al pare?...
Ui, ui... la cosa es complica.
Són els records personals que la compliquen? Cal posar-hi una mica d'objectivitat a tot plegat? Com fer-ho? A aquestes alçades qui podria entrar en la pell de l'avi per dir: «És així» o «Fou així» o «Sóc així»?
Tot relat, per més real i exhaustivament documentat que estigui, pot deixar mai de ser una ficció?