«Tu ja saps que l’avi era viatjant i que feia la carrera de la Península. Fill d’Oliana, s'havia casat amb una noia de les Borges Blanques que va conèixer al Paral·lel. Acabada la guerra representà una empresa que al cap d’uns anys va plegar. Els amos li van quedar a deure molts diners. Semblava arrossegar una malefici perquè el seu pare, el besavi Jeroni [1] també va ser ensarronat i ho va perdre tot.
El fet és que tenia uns estalvis amb els quals va comprar una torre amb el pensament de llogar-la. Després de la fallida, però, va entrar en una profunda depressió i l’àvia amb quatre nenes per pujar va prendre les regnes de la situació decidint el canvi de domicili ja que així s’estalviaven el lloguer i a la torre l'avi hi tindria el taller.
Des de petit li agradaven tots els treballs relacionats amb el ferro i la forja i a l’empresa per la qual feia de viatjant havia pres bona nota de tot el procés de fabricació. No en va solia cantussejar uns versos de la Cançó d'amor i guerra que deien:
Els meus primers records són els d’una torre al carrer de les Camèlies amb escales per tot arreu perquè estava contruïda on acabava la ciutat i començava el pendent de la muntanya del Carmel.[3]
Els baixos que feien de taller eren darrere un jardinet on havia fet créixer una mimosa a ran de carrer. Amb el pas dels anys s'havia fet tan espectacular que era el goig i l'admiració de tots els vianants.
Aquí ferros, a banda i banda dos bancs de fuster sempre a mig endreçar amb els canals plens de claus i sobres de tota mena. Més enllà, a tocar de la paret, hi tenia rodells de filferro i eines que penjaven de claus. A una banda de la porta hi acumulava les capçaleres de tub dels llits i a l'altre els somiers i, si podeu hi podeu imaginar prestatges de tota mena a les parets, ja tindreu el taller davant els vostres ulls. Feia llits per a hospitals. En aquell taller ell era l’amo del carregament i de la barca com diuen els mariners i ell la comandava al seu aire de manera que podem dir que s'ho guanyava tot. Franc d’impostos en un temps en què les feines de postguerra produïen bastant, va aprendre a aprofitar-se de la situació que li oferia la vida un cop remuntada la seva crisi personal.»
El fet és que tenia uns estalvis amb els quals va comprar una torre amb el pensament de llogar-la. Després de la fallida, però, va entrar en una profunda depressió i l’àvia amb quatre nenes per pujar va prendre les regnes de la situació decidint el canvi de domicili ja que així s’estalviaven el lloguer i a la torre l'avi hi tindria el taller.
Des de petit li agradaven tots els treballs relacionats amb el ferro i la forja i a l’empresa per la qual feia de viatjant havia pres bona nota de tot el procés de fabricació. No en va solia cantussejar uns versos de la Cançó d'amor i guerra que deien:
Forjador, bon forjador, de les mans fermes i brunes que del ferro saps fer engrunes amb la teva noble suor.
Forjador, bon forjador si poguessis dû a l’enclusa el cor de l’enamorada quina feina més amada poder forjar el seu cor.[2]
Els baixos que feien de taller eren darrere un jardinet on havia fet créixer una mimosa a ran de carrer. Amb el pas dels anys s'havia fet tan espectacular que era el goig i l'admiració de tots els vianants.
Aquí ferros, a banda i banda dos bancs de fuster sempre a mig endreçar amb els canals plens de claus i sobres de tota mena. Més enllà, a tocar de la paret, hi tenia rodells de filferro i eines que penjaven de claus. A una banda de la porta hi acumulava les capçaleres de tub dels llits i a l'altre els somiers i, si podeu hi podeu imaginar prestatges de tota mena a les parets, ja tindreu el taller davant els vostres ulls. Feia llits per a hospitals. En aquell taller ell era l’amo del carregament i de la barca com diuen els mariners i ell la comandava al seu aire de manera que podem dir que s'ho guanyava tot. Franc d’impostos en un temps en què les feines de postguerra produïen bastant, va aprendre a aprofitar-se de la situació que li oferia la vida un cop remuntada la seva crisi personal.»
— C O N T I N U A R À. 1 —